Espanya és el país que més cooperants ha aportat a aquesta crisi humanitària. I ens n’hauríem de sentir orgullosos. El fet de detectar que hi ha una societat i unes persones eminentment solidàries, potser les més solidàries del món, et dona una certa pau. No ho arregla tot, però et reconcilia una mica amb la condició humana.

 

«No tenir un lloc al món és com viure sobre un terra de vidre.»

 

No tenir un lloc al món és com viure sobre un terra de vidre. Tots necessitem tenir on localitzar-nos i uns objectius a la vida: el nostre GPS vital. La situació d’emergència dels refugiats i de les morts al Mediterrani és per si mateixa terrorífica. Però la nit abans del programa, una conversa en un sopar amb el Serrat, el nostre equip i l’Òscar Camps, un dels cooperants i fundador de l’ONG Proactiva OpenArms, em va tocar profundament.

L’Òscar relatava les seves experiències amb una emoció i una cruesa que em van trastocar. Concretament, explicava una incursió en què van rescatar diversos nens i mares. Els petits tenien hipotèrmia i estaven a punt de morir. Ells se’ls van posar dins dels neoprens —va dir que era com posar-se un cubell de gel contra la pell— i, gràcies a l’escalfor dels seus cossos, els nens van revifar. Quan van arribar a port, l’expressió de les mares mirant l’Òscar, encara que no parlessin el mateix idioma, era d’una potència que justificava tot l’esforç i més.

 

«Jo sempre dic que els cooperants són millors que la societat en general.»

 

Jo sempre dic que els cooperants són millors que la societat en general, jo inclòs. I no ens ha d’avergonyir reconèixer-ho. Al contrari, cal dir-ho molt i agrair-los-ho molt. Renuncien a les seves vides per ajudar els altres en les emergències, i això em sembla d’un valor impressionant. Què els porta a fer-ho? Crec que té a veure amb una pulsió interior d’humanitat desbordant: la solidaritat com a única alternativa.

De fet, així es va crear Proactiva OpenArms, encapçalada per l’Òscar i amb el suport de l’Obra Social ”la Caixa”. L’Òscar i el seu equip eren socorristes tradicionals, de platja turística. De sobte, van veure les imatges dels morts al Mediterrani —la foto d’aquell nen, l’Aylan, que se’ns va quedar gravada a molts a la memòria— i van decidir que, com a socorristes, hi havien de ser. Van portar fins al final la seva vocació, i allà continuen, salvant vides.

 

 

El nombre oficial de refugiats al món ha arribat al màxim històric de 22 milions. És curiós com ha canviat el significat d’aquesta paraula. El periodista Agus Morales, director de la Revista 5W, em va explicar en un altre programa que durant la Guerra Freda el refugiat era una persona que donava prestigi a l’altre bloc pel fet d’acollir-la, ja que era un intel·lectual, un exiliat polític. Ara tenim la sort de viure en un món pròsper, i veure gent que ve d’una guerra de vegades ens fa por. Hi veiem reflectida la nostra pròpia por i tenim certs prejudicis.

La veritat és que no coneixem prou les seves històries. De vegades els relats es redueixen a xifres. El drama s’ho menja tot. Si coneguéssim més les històries, si entenguéssim que la majoria són gent com nosaltres —amb carreres, smartphones i vambes Nike— empatitzaríem encara més amb ells. Això és una cosa que hauríem de treballar més els qui ens dediquem a la comunicació. D’altra banda, tenir uns governs generosos, amb unes polítiques d’asil ben plantejades, també influiria en la societat i la faria tornar més oberta. I no faig una lectura política del conflicte. Això no va de política, sinó de salvar vides i, com a ciutadans, hem de reivindicar la tasca purament humanitària que fan les organitzacions i els voluntaris.

 

«Com a ciutadans, hem de reivindicar la tasca purament humanitària que s’està fent.»

 

Des de la meva professió, sento l’obligació de comunicar-ho. La vida m’ha posat en una situació rellevant, i no puc estar-me aquí, acomodat, prenent un Martini tranquil·lament. És curiós com els comediants estem adquirint un paper per al qual no es va pensar la comèdia. Jo vaig entrar en aquest món per fer riure. Però la comèdia de vegades funciona com un obrellaunes, un ariet, un lubricant, que entra millor en la consciència de les persones. Et fa més receptiu. Mai no hauria pensat, quan vaig començar, que pogués portar una motxilla de consciència tan poderosa. Això vol dir que al món hi ha moltes coses per solucionar, però vull deixar un missatge positiu: crec que aquesta societat és cada vegada més justa i té més consciència. Fa uns anys, les coses passaven i semblava que no ens afectaven. Em sembla detectar que ara sí que ens afecten. Arreglar-les sempre costa, però crec que el món vol ser més just.

 

Entrevista: María Arranz
Realització: Javier Ortiz y Guillermo A. Chaia