En el meu cas, de ben petita el que m’apassionava era tocar el piano. També havia participat en molts concursos radiofònics de la meva ciutat, Pamplona, i el món de la ràdio em cridava molt l’atenció. Hi havia alguna cosa que m’atreia molt de l’acte de comunicar i del fet que les meves ties, que vivien a 100 km, em poguessin sentir tocant el piano en directe.

Però em feia tanta por fer el pas! Soc la petita de quatre germans: tenia al davant un metge, un arquitecte i una enginyera de telecomunicacions. Dir que volia estudiar Periodisme va ser un ensurt per a la família, que esperaven que triés una cosa més clàssica, com ara Dret o Econòmiques. En aquell moment tens tants dilemes a sobre: qui soc, per què soc aquí, què puc aportar a la societat. A mi ningú no em va ajudar en això. I ho vaig trobar a faltar una mica. Si ajudéssim les noves generacions a descobrir què els agrada fer i en què destaquen, des de petitons, seria un pas gegant.

 

«Si ajudéssim les noves generacions a descobrir què els agrada fer i en què destaquen, des de petitons, seria un pas gegant.»

 

Cada nen, cada alumne, és un camp per sembrar. Un professor ha de ser algú capaç de prémer l’interruptor central que té qualsevol nen al cervell. Algú que sàpiga encendre la bombeta de les seves capacitats a través de les pròpies ganes i de la formació constant. A casa, com a mare, jo intento oferir als meus fills les millors eines possibles. Em nego a dir-los què és el que haurien d’estudiar, però els deixo pistes pel camí que ells, si volen, poden seguir… o no. Intento que els agradi llegir, que escoltin música i que facin esport, però a partir d’aquí, el camí és seu i ells l’han de triar.

No obstant això, perquè tots els nens i nenes puguin triar el seu propi camí, primer han de confiar en si mateixos. Com a adults, ser capaços de generar-los aquesta confiança és bàsic. Si tu t’estàs comunicant constantment en negatiu, recalcant-li al nen que no ha estat capaç de fer un exercici, aquell nen acabarà creient que, en efecte, no ho pot fer. Però si tu et comuniques fixant-te en el que ha fet bé, aquell nen començarà a creure en si mateix. I aconseguir això és donar-li tota la base sobre la qual després s’assentarà quan sigui adult.

 

«Aconseguir que un nen cregui en si mateix és donar-li tota la base sobre la qual després s’assentarà quan sigui adult.»

 

En aquest sentit, iniciatives com Tens Talent de CaixaProinfància, el programa que lluita contra la pobresa infantil de l’Obra Social ”la Caixa”, em semblen fonamentals. Que a nens d’entorns amb pocs recursos —que potser senten tota l’estona a classe que no són bons en Mates, que treuen un bé justet a Llengua i que no acaben de destacar ni en futbol— algú els digui  “en això ets especialment bo, amb això triomfaràs”, és meravellós. Una sola frase els pot donar la motivació necessària perquè tornin a obrir els ulls i la ment, perquè tornin a escoltar.

 

 

 

Així mateix, més enllà de la llengua i les matemàtiques, hi ha una sèrie d’habilitats fonamentals en el desenvolupament d’un nen que també hem de potenciar. En els informatius, per exemple, parlem constantment que anem cap a un món automatitzat en el qual les màquines faran la feina de determinats perfils professionals. En conseqüència, els nens d’ara exerciran professions que potser encara no existeixen. Ajudem a fer que siguin ells els qui les creïn. No els demanem que siguin màquines de memoritzar, sinó màquines de pensar. Perquè quan pensen i reflexionen és quan creixen en l’àmbit més humà. I això és el que els demanarà el mercat laboral.

Hem d’educar els nens i nenes en la curiositat, perquè serà aquesta curiositat la que els ajudarà a generar noves idees, a emprendre nous camins i a inventar aquestes professions que encara no existeixen.

Hem de fomentar també la seva passió per escoltar: però no només els professors, sinó també opinions diferents de les dels seus iguals.

Els nostres nens i nenes han d’aprendre a debatre, a defensar una idea i a no tenir por de qüestionar el que se’ls diu ni d’emetre una opinió.

 

«Hem de crear persones solidàries i generoses. Perquè les societats no poden evolucionar sense solidaritat.»

 

I, finalment, crec que el més important és intentar crear persones solidàries i generoses amb la comunitat en què viuen, ja sigui el centre escolar, el barri o la ciutat. Perquè les societats no poden evolucionar sense solidaritat. Vivim en un món globalitzat i és evident que hem d’aprendre a obrir les ments i fronteres, a acceptar els qui són diferents. Així que els nens i nenes d’ara han de tenir el concepte de solidaritat totalment assimilat.

Ells són el futur. I de com i en quina mesura motivem aquests petits talents, que ara mateix són estudiants amb capacitats tan diferents com valuoses, dependrà el tipus de país que serem el dia de demà.

 

 

Entrevista: Patri Di Filippo
Fotografia: Anna Pla-Narbona
Realització: Javi O. Sanmartín
Localització entrevista: Hotel Uve Alcobendas