I ho dic d’aquesta manera perquè en aquesta societat en què vivim jo ja no creia que l’ésser humà fes coses per altruisme. Però els professionals que vaig conèixer a l’hospital Vall d’Hebron em van demostrar que hi són i es deixen la vida perquè altres persones estiguin bé. Em va fer al·lucinar trobar gent que dona tant sense esperar res a canvi. Ells t’estimen abans de conèixer-te! I després comencen a cuidar-te. Però, d’entrada, el que fan és transmetre’t un amor que tu no t’esperes. Per això els vaig escriure aquesta carta d’agraïment. Són els meus ídols. Feia anys que no percebia un nivell d’amor, generositat i entrega semblant.

 

«Em va fer al·lucinar trobar gent que dona tant sense esperar res a canvi.»

 

Als hospitals, a més de gestionar la salut, gestionen la vida i la mort i, per tant, la por. Un moment molt especial quan estava ingressat eren les vuit del matí, quan l’equip mèdic et venia a visitar. Per a un malalt el llenguatge no verbal és molt més important que la paraula. Un metge et pot dir: “Vinga, que això es guarirà!”, i tu li estàs veient a la cara que hi ha alguna cosa que no rutlla. O el cirurgià et mira les ferides de l’operació i et diu: “Això té bon aspecte!”, però només respires quan et dona un copet de confiança a l’espatlla. També em reconfortaven molt els somriures de les infermeres quan venien a preguntar-me com anava el dolor. En moments com aquests, cada petitíssim detall et pot alegrar o ensorrar el dia. De fet, vaig aprendre que es pot cuidar sense parlar.

 

«De fet, vaig aprendre que es pot cuidar sense parlar.»

 

És ben clar que, a més dels coneixements tècnics, els cuidadors necessiten una gran intel·ligència emocional, tant per tractar els malalts com per gestionar internament el que viuen cada dia. Per això és fonamental el suport i la formació que s’ofereix tant a professionals com a familiars des d’iniciatives com el Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de l’Obra Social ”la Caixa”, que està avalat per l’Organització Mundial de la Salut, la força del qual són els equips d’atenció psicosocial, que estan entrenats per atendre malalts i famílies de la manera més humana i sensible possible.

Jo em vaig adonar de la importància de cuidar els familiars una vegada que era a l’Hospital de la Paz de Madrid, tocant la guitarra per les habitacions de la planta d’oncologia, en el marc d’un programa de musicoteràpia, i vaig veure un nano de 18 anys a qui acabaven de diagnosticar càncer. Em vaig posar a tocar i vaig aconseguir que el noi somrigués, però als pares no vaig aconseguir animar-los. I tu com a malalt necessites que les persones que t’envolten estiguin bé, necessites el seu afecte. I de vegades per als de fora tot és més difícil. Quan convius amb la malaltia, tu saps en tot moment què sents, com estàs i fins on pots arribar. Però les persones que et cuiden no ho saben i, per tant, s’amoïnen molt més si un dia, per exemple, veuen que fas ulleres. Per això també cal saber comunicar-los-ho, quan estàs bé. El malalt també pot ajudar el cuidador.

 

«Hem vingut al món a cuidar-nos els uns als altres.»

 

Contràriament al que pot pensar la gent, la persona malalta és la que té més control sobre la seva vida, en el sentit que dones molt més valor al temps i vius la vida amb més intensitat. No estem per ximpleries! Jo, per exemple, he arribat de Mèxic fa dues hores. La setmana que ve aniré a Grècia en un veler. Després tocaré a Madrid i després continuaré de gira fins que acabi l’any. Des que em van diagnosticar la malaltia he escrit el llibre 50 palos y sigo soñando, he enregistrat un disc i he fet una gira. No perdo el temps pensant en el futur. Per a mi, viure és urgent.

Per descomptat, el que m’agradaria és que demà l’Helena, la meva oncòloga, em truqués i em digués: “Escolta, que tinc una pastilla que ara te las prendràs i ciao a la malaltia”. Però mentre no arriba, els diria a les persones amb malalties cròniques que tinguin paciència, que la vida continua i que es pot viure de manera apassionant, encara que algun dia s’hagin de quedar al sofà, amb la manteta i la tele. I als cuidadors que han hagut d’adquirir aquest rol, els diria que, encara que és una situació molt difícil, també és una manera fabulosa de demostrar amor al teu familiar, al teu amic o a la teva parella. Hem vingut al món a cuidar-nos els uns als altres. I si tots ho féssim, el món aniria molt millor.

 

 

Entrevista: Ana Portolés