He passat la vida donant tanta prioritat a l’esport per sobre de tota la resta, que no he assistit ni a les celebracions familiars: casaments, batejos… Fins que vaig entendre que el més important a la vida són les persones que estimes. I pensant amb el cor vaig decidir, ara farà un any, deixar de banda els meus objectius esportius i prioritzar per primera vegada la família. Bé, i crear-ne una de pròpia!

 

Vaig decidir per primera vegada prioritzar la meva família.

 

Avui, el meu fill Kai té un mes i dos dies, i jo, forces ulleres… Les nits són molt diferents de les d’abans! Les companyes em pregunten si és més dur això o uns jocs olímpics. I no ho sé, però en qualsevol cas l’adrenalina que desprenc ara em fa superar-ho tot. Sento que estic en una etapa meravellosa i que aquesta és la millor medalla que podria aconseguir mai.

Fins ara, feia 16 anys que estava a la Selecció Espanyola, entrenava 10 hores al dia, sis dies a la setmana, i vivia per l’esport i per a l’esport. Per això, tot i que la meva decisió d’abandonar la competició era temporal, em va costar molt prendre-la. Pensava: ho sabré fer? Estaré a l’altura? Trobaré una cosa que m’apassioni tant com l’esport? Cal entendre que la retirada és duríssima per a qualsevol esportista, perquè arribes als 30 o 35 anys sense haver tingut cap altra experiència laboral, la teva joventut ha estat diferent… I passes de ser el millor en el que fas i tenir tota l’atenció a ser una persona normal que ha de dir: “Hola, em dic tal i vinc a buscar feina”.  No et serveix de res haver estat campió olímpic. Ja no pots viure del que has estat. I si vols ser arquitecte, dissenyador, doctor… has de treballar moltíssim, com tothom, des de zero, i demostrar que ho pots fer.

 

 

Penso que als esportistes ens haurien d’ensenyar a preparar la retirada mentre encara estem en actiu. I si, per exemple, tens una lesió a la meitat de la carrera que t’obliga a retirar-te abans del previst? I, en qualsevol cas, la retirada t’arribarà moltíssim abans que a qualsevol altra persona que es jubila als 67. Per això jo, en els meus campus internacionals d’estiu amb nenes i nens, treballo molt la part educativa, a més de l’esportiva: aprendre la derrota com una cosa positiva, com a camí per a després aconseguir victòries, aprendre que demà hi haurà altres coses a més de l’esport i s’imposarà una retirada… Això s’està començant a ensenyar, però caldria fer molt més.

 

“Ens haurien d’ensenyar a preparar la retirada mentre estem en actiu.”

 

Per sort, els esportistes que ens retirem ara anem tenint més recursos de suport. Primer hi ha la família, que en el meu cas sempre m’han donat suport en totes les meves decisions; també hi ha psicòlegs dedicats a aquestes retirades esportives, i hi ha programes com Incorpora, de la Fundació ”la Caixa”, per ajudar les persones en situació de vulnerabilitat (no només exesportistes, sinó també exreclusos, dones maltractades, persones amb discapacitat…) en la reincorporació al món laboral.

Si jo fos una empresària, sens dubte contractaria un exesportista. Perquè tenim tots els valors per triomfar a la vida. Des de molt joves hem viscut situacions extremes en tots els sentits, pel que fa a pressió, responsabilitat, sacrifici, compromís, treball en equip… Ens juguem el treball d’anys en tres minuts, entrenant 10 hores diàries, i hem estat capaços de preparar-nos per a això. De fet, conec moltes nedadores de sincro que ara són arquitectes, entrenadores, fisioterapeutes… El reciclatge és possible.

 

“Si jo fos empresària contractaria un exesportista.”

 

En el meu cas, m’agrada cuinar (vaig participar a Masterchef i he obert com a sòcia un restaurant), estic a punt d’acabar la carrera de Disseny, tinc una línia pròpia de banyadors, ahir vaig publicar el meu tercer llibre d’Elena Sirena per a nens i nenes, he fet de presentadora de Deportes Cuatro amb Manu Carreño en una petita secció… Vaig fent una mica de tot i veient què m’agrada i què no perquè així, d’aquí a uns anys, em focalitzaré més en alguna cosa. Ja veurem què passa. 

Al llarg de la meva carrera esportiva he assistit a la retirada de moltes companyes i he après que, quan prens la decisió, cal fer-ho amb agraïment al teu esport, a totes les persones que han estat al teu costat i a tot el que has viscut. I encara que sigui un moment molt difícil, pots aprofitar tot el que t’ha donat per a les teves noves etapes. Per això, si hagués d’aconsellar altres esportistes, els diria que no la vegin com una cosa negativa sinó a l’inrevés, perquè quan alguna cosa s’acaba, en comença una altra. Que l’esport ens ha donat ales per volar i ens ha format com a persones. Que som molt forts perquè hem viscut moltíssimes coses dures i emocionants, i que estan preparats. Que no tinguin por, només respecte. I que endavant.

 

Text: Ana Portolés
Realització: Javi Sanmartín