Sempre he sabut que beuré un nombre limitat d’ampolles de vi, que un nombre limitat de vegades aniré al Japó, que un nombre limitat de vegades escoltaré la novena simfonia de Beethoven, que un nombre limitat de vegades faré l’amor i que un nombre limitat de vegades em banyaré al mar. Ho he sabut sempre. I això m’ha ajudat a gaudir més de cada bany, de cada copa, de cada vegada que he fet l’amor, de cada nota i de cada viatge.

Fins i tot quan he estat malalt i molt malalt, i alguns deien “ara veurem l’exercici pràctic”, fins i tot aleshores he confirmat que tinc una naturalesa força estoica pel que fa a entendre la vida i la mort. A mi el que m’horroritza és no reeixir a viure. El tema de debò no és com s’afronta la vellesa, sinó com s’afronta la vida.

 

«Cal viure el present, cal saber recordar i cal saber somiar.»

 

Totes les edats s’han de viure en tres dimensions: cal viure el present, cal saber recordar i cal saber somiar. Si algú només somia, viu als núvols. Si viu només el present i no és capaç de valorar-lo pel viatge recorregut ni de projectar-lo cap al futur, viu amb els aclucalls posats i no s’assabenta de res. I si viu evocant el passat i enyorant-lo, viu perdut.

Hi ha gent que no s’amoïna gens ni mica per viure d’una manera intel·ligent, que li permeti assaborir la vida i entendre-la, donar-hi sentit, color i dimensió. Jo procuro sempre donar alegria i intensitat a allò que visc. I com que he viscut el pas del temps amb naturalitat, he pogut anar passant etapes sense cap esglai particular, sense que em sorprengués el fantasma dels anys.

 

«Un va descobrint que és vell en la mirada dels altres.»

 

Un va descobrint que és vell en la mirada dels altres. Són senyals que es van percebent, que van notificant que ja no s’ocupa el centre de l’escenari. Hi ha persones que ho noten el primer dia que una noia els parla de vostè, quan algú els cedeix el lloc a l’autobús o els companys de feina comencen a mirar-les com a un mestre o a referir-s’hi d’una manera diferent.

També et vas acomiadant de coses: comences a trobar-te pitjor i a no tenir les capacitats que tenies abans. Però “envellir és com escalar una gran muntanya: mentre la puges, les forces disminueixen però la mirada és més lliure, àmplia i serena”. Una gran frase del cineasta Ingmar Bergman: vas pujant la muntanya i cada vegada l’ascensió és més difícil, cada pas et costa més, les forces et flaquegen, però des de dalt es va veient amb més perspectiva el paisatge que abans has estat veient sense consciència, sense perspectiva. I és que fer-se gran té coses molt bones. El millor de tot és que ja tens resolts gairebé tots els grans interrogants de la vida, ja has criat els fills i, amb una mica de sort, has pagat casa teva. Aquesta despreocupació és meravellosa.

Amb els anys, a més, s’aprèn la teoria de la relativitat. Que tot és força relatiu. Que les epopeies vitals es poden escriure amb minúscula. Que no n’hi ha per tant, però que és ni més ni menys que la vida. També s’aprèn a viure amb lucidesa. Molta gent viu una joventut estrepitosa, intensa. Els mires des de l’edat adulta i et fan una certa enveja, però notes que no s’adonen de res, que no tenen aquella capacitat d’assaborir la vida. En la vellesa aprens a valorar les coses. A sentir-te viu i a sentir que la sang et corre pel cos. Aprens a apreciar que aquesta persona estigui amb tu i que això és preciós i que el vi és saborós i que la temperatura és amable i que els dies passen l’un rere l’altre i que són un regal cada un.

 

«Cal saber per viure, no saber per saber.»

 

Ara estic treballant en un programa que es diu Cuando ya no estéAmb 75 anys que tinc, ara viatjo més que mai, per tot el planeta. Faig entrevistes a científics i experts que ensumen el futur per albirar cap on anirà tot quan jo ja no hi sigui, d’aquí a una estoneta.

Miro d’entendre el món. I això és precisament el motor de tot el que ha estat la meva vida: la curiositat. No tan sols la que permet a l’investigador descobrir allò que no sap i a l’astronauta trobar planetes desconeguts, sinó la curiositat respecte de la vida. Un savi grec no ho era només perquè feia descobertes intel·ligents, sinó perquè aquestes descobertes li permetien entendre millor el món i viure més adequadament: saber per viure, no saber per saber. Com deia Einstein, “és important no perdre mai aquesta beneïda curiositat” i, amb aquesta idea, són fonamentals totes les iniciatives, com les del programa de Gent gran de l’Obra Social ”la Caixa”, que treballen per fer que la gent gran se senti integrada a la societat i es mantingui en constant moviment físic i mental. No només perquè és una manera realment intel·ligent i digna d’acompanyar aquestes persones acompanyant-les a viure de debò, en les tres dimensions, sinó perquè, a més, d’aquí se’n pot extreure un suc que la resta pot aprofitar. L’experiència de la gent gran podrà regar la societat només si viuen amb lucidesa i consciència i es continuen sentint part de la tribu. I el que pugui arribar a morir havent estat fins a l’últim minut en alguna acció que formi part d’un nosaltres, crec que morirà viu.

 

Realització: Iván Ruiz i Gema Briones