He llegit que a Espanya més d’un milió i mig de persones recorren als Bancs dels Aliments i que uns 220.000 són nens. Em sembla surrealista que avui dia hi hagi nens sense una bona alimentació tan a prop nostre. Xoca pensar que això encara passa. Crec que les persones som solidàries per naturalesa, però, de vegades, en aquesta societat tan individualista i accelerada, només mirem endavant, quan hauríem de mirar una mica més al voltant, aturar-nos a observar i provar d’ajudar.

Quan em van proposar participar en la campanya de recollida de llet “Cap nen sense bigoti” de l’Obra Social ”la Caixa” vaig dir que sí de seguida. Primerament, perquè sempre he trobat molt més interessant participar en projectes solidaris que en els que tenen finalitats únicament comercials. En segon lloc, perquè em sembla increïble que, amb un simple got de llet, un nen obtingui tant. I en tercer lloc, perquè últimament treballo molt amb nens i em semblen el millor de tot!

 

«En aquesta societat tan individualista i accelerada, hauríem de mirar una mica més al voltant.»

 

Crec que l’art canvia les persones, les enriqueix. Per això miro de ser molt honesta en tot el que faig, mostrar-me tal com soc, i crear en l’espectador una sensació agradable, fer que gaudeixi, que s’apassioni. Jo soc una apassionada del cinema, de la música, del dibuix… i m’agrada transmetre aquesta passió en les obres que faig. Per això no volia fer pena amb el conte de la Rita, sinó mostrar com n’és, de bonica, la vida d’aquesta nena, fins que ve el monstre negre de la fam i ja no pot continuar sent ella mateixa. La idea era parlar d’aquest tema tan cru d’una manera bonica i fantasiosa. Perquè crec que és més efectiva la il·lusió que no la tristesa. Suposo que ja estem immunitzats davant de les coses tristes. I, sigui com sigui, l’optimisme encaixa millor amb mi.

 

«És més efectiva la il·lusió que no la tristesa.»

 

Vaig saber que la protagonista es diria Rita des que la vaig dibuixar. Em sembla un nom molt alegre i perfecte per a una nena amb un món interior tan ric i amb tants amics. Al monstre el vaig crear a partir de la lletra o de la paraula vacío en castellà, llengua original del relat. No volia fer un monstre terrible com el d’un malson —ja ho és a la vida real—, de manera que li vaig posar cames i braços i el vaig fer senzill. El seu poder és que va creixent i ocupant més espai en el món de la Rita, fins que ella ja no pot córrer pel pati de l’escola, ni concentrar-se a classe, no té ganes de jugar… Però el conte, titulat, per cert, Tots contra el buit, té un final feliç, eh? Els amics de la Rita s’adonen de què li està passant, i un dia un li dona una mica de llet del seu bric i, a partir d’aquí, tots els nens comencen a compartir amb ella, el buit es va encongint i la Rita torna a ser la nena alegre i imaginativa que era.

 

 

En aquest conte el buit és la fam, però pot ser moltes altres coses. Una vegada vaig tenir un buit grossíssim per temes del cor que només se’m va passar treballant. I ara mateix, diria que el buit social més gran que tenim és la separació que hi ha entre nosaltres i els qui ens dirigeixen. Passa a tots els països, sembla que anem en una direcció que m’esfereeix: individualista, poc solidària… Però alhora veig, per exemple, el que està passant i naixent a les xarxes, com s’expressa la gent mitjançant l’art, i em sembla emocionant.

 

«Ser solidaris ens fa més bones persones.»

 

Els artistes, sobretot els il·lustradors, solem treballar en solitari i per això podem semblar insolidaris, però això no és veritat. Que la meva obra canviï d’alguna manera la vida de les persones és el més bonic que em pot passar. El que sí que és veritat és que ens hauríem d’ajuntar més. Fa poc vaig fer un taller solidari amb les il·lustradores Flavita BananaMonstruo EspaguetiCristina Bueno, i juntes hem tingut unes idees increïbles. És evident que quatre cervells fan molt més que un de sol. Però no tan sols els artistes. Junts, tots podem arribar més lluny i aconseguir coses més grans. Ser solidaris, a més, ens fa més bones persones. De debò, si la gent hagués vist com jo el somriure dels nanos que van rebre l’ajuda de la campanya de recollida de llet de l’any anterior, els ajudarien sense ni pensar-s’ho. I més encara quan costa tan poc. Entre tots podem aconseguir que més nens i nenes acabin com la Rita en l’última il·lustració del conte: viatjant a l’espai per la Via Làctia, amb tots els seus amics, damunt d’un coet.

 

Entrevista: Ana Portolés
Realització:
 La Depensa, Guille A. Chaia