Hauríem de ser més conscients de la gran tasca que porten a terme els investigadors i de com n’és, d’imprescindible, la recerca per a nosaltres. Molts estudis pioners no aconsegueixen el finançament que es necessita per avançar. I cada estudi que es queda pel camí és una oportunitat perduda de millorar la nostra qualitat de vida. Per això és vital la tasca d’entitats i fundacions com l’Obra Social “la Caixa”, que impulsen projectes d’investigació per curar malalties tan presents a la nostra societat com la sida, les afeccions cardiovasculars o el càncer, que el 2016 va ser la segona causa de mort a Espanya.

Per entendre l’abast d’aquesta malaltia, diu molt el fet que tots sabem d’algú, tant si és un conegut com una persona propera, a qui l’hagi afectat. Personalment, fa anys que poso el meu gra de sorra en aquesta lluita, donant suport a campanyes solidàries de marques i fundacions, perquè m’he adonat que tu sola no pots fer gran cosa; en canvi, junts sempre arribem més lluny.

 

«Hauríem de ser més conscients de la gran tasca que porten a terme els investigadors.»

 

Tot va començar quan el càncer em va tocar de prop. El meu oncle va morir i això va afectar moltíssim tota la família, especialment dos cosins meus, que van perdre el pare. Aleshores vaig comprendre que és crucial que persones com jo, que tenim un perfil públic i la capacitat d’arribar a molta gent, fem tot el que puguem per donar suport a la investigació i comunicar petites accions que tots podem fer per contribuir-hi individualment. Perquè, tot i que no en siguem conscients, cada mica ajuda molt.

Quan participes en iniciatives d’aquesta mena et trobes moltíssims casos, però en recordo un que em va marcar especialment. Em va arribar el missatge d’uns pares que explicaven que el seu fill, que era molt fan meu, tenia càncer i no li quedava gaire temps. En aquell moment jo era a Los Ángeles, però quan ho vaig saber, vaig viatjar a Madrid i vaig anar directament a l’hospital. Vaig passar una tarda amb ell, una d’aquelles tardes que sempre recordaré. Vam parlar, vam riure… Els pares em van dir que feia temps que no el veien tan content. Poder aportar aquesta alegria, encara que no duri per sempre, a persones que no se’n poden sortir és increïble.

 

 

En el cas dels infants, curar el càncer no només consisteix a investigar i tractar una malaltia del present. També s’ha de procurar que en el futur aquests nens no siguin adults amb malalties cròniques a causa dels tractaments rebuts, que acostumen a ser molt agressius. De trobar noves solucions terapèutiques per als més menuts controlant la seguretat i les conseqüències de les teràpies se n’encarreguen entitats com Niños contra el Cáncer a Navarra, la tasca de la qual en matèria d’investigació té el suport de l’Obra Social ”la Caixa”. D’altres, com Juegaterapia, amb la qual col·laboro habitualment, a més de fomentar la investigació, també busca millorar la vida dels infants als hospitals: construint parcs infantils als terrats o donant-los joguines perquè passin els dies entre metges de la manera més suportable possible.

També he conegut dones amb càncer de mama que s’han curat i ara són felices. Veure com la vida torna a començar és una gran satisfacció. Perquè del càncer s’han dit moltes coses, però encara en queden moltes per dir, coses molt importants. El que s’ha de comunicar amb més urgència és l’esperança. Tothom hauria d’entendre que és una malaltia que es cura. Quan pronuncies la paraula càncer, hi ha molta gent que s’espanta perquè no són conscients que, gràcies a la investigació, realment s’està avançant i que cada vegada hi ha més casos de persones que se’n surten. D’aquí la rellevància de la informació que arriba a la gent i la responsabilitat de tots els comunicadors. La informació és essencial per perdre la por a la malaltia. I també per reduir-ne la incidència i diagnosticar-la a temps; per exemple, fent-te reconeixements en el cas del càncer de mama. Petites decisions com aquesta et poden salvar la vida.

 

«El que s’ha de comunicar amb més urgència és l’esperança.»

 

Cadascú afronta les malalties a la seva manera i això s’ha de respectar, però personalment penso que el patiment és millor viure’l en companyia. Perquè quan comparteixes la teva vivència amb els teus, la situació es fa més suportable. El suport i l’amor dels qui t’envolten és el que et dona més alegries. Perquè ells t’estimen, t’animen i fan tot el que poden perquè et sentis millor. Tothom sap que l’estat d’ànim d’una persona que està malalta és la primera cosa que s’ha de cuidar.

Mai no pots estar segur fins que no ho vius, però crec que si jo mai tingués una malaltia crònica ho faria públic. Quan exterioritzes el que estàs passant i sentint i com aconsegueixes suportar-ho, estàs ajudant moltíssimes altres persones que estan vivint una situació semblant, a sentir-se menys soles. Crec que explicar-ho i compartir-ho públicament seria el meu repte.

 

Realització entrevista: Cristian Prieto – Recursos: Miguel Goñi 
Agraïments: Clínica Universidad de Navarra y familia Varo Aguinaga