Ser conscient de la mort és una manera estupenda de gaudir de la vida. Sense el contrast no ets capaç de valorar el que tens. Recordo les paraules de Steve Jobs: “Si avui fos l’últim dia de la teva vida, faries el que faràs?”. És una manera genial de conèixer-te i de saber què vols.

De vegades preferim desviar la mirada per no patir, però, des del meu punt de vista, és un acte egoista, perquè el que fem quan tanquem els ulls és augmentar el dolor d’altres persones. Hem de ser valents i seure a parlar del tema. I encara que ens faci mal, encara que sigui trist, també tenim la capacitat de transformar-ho en una altra cosa, en una cosa voluntària i volguda. Si vius aquest moment de manera lliure pot ser menys trist, menys dolorós. Per què no ho fem?

 

«Segurament la soledat és encara més dolorosa que la mort.»

 

Una de les coses que em semblen més terribles és que al final de la vida estiguis sol. És fonamental que la persona que està vivint l’etapa final de la vida estigui envoltada de gent que l’acompanyi i amb qui pugui compartir aquests moments. N’hi haurà que voldran parlar més, n’hi haurà que voldran parlar menys. N’hi haurà que voldran tenir a prop els familiars i n’hi haurà que s’estimaran més parlar amb un psicòleg. Tot és respectable.

Ara em trobo, en la maternitat, amb aquesta dificultat anomenada conciliació i resulta que durant l’última etapa de la vida torna a parèixer el mateix problema. Tens un familiar que necessita que estiguis amb ell, estàs treballant vuit hores, a més has de cuidar els fills, i també has de descansar! Com encaixen totes aquestes peces? Sé que de la mateixa manera que per mi és primordial cuidar els fills, també trobaré un forat per cuidar els pares quan, eventualment, s’estiguin morint. Però necessitem que hi hagi un suport des de les institucions i també des de les empreses per aconseguir aquesta conciliació.

 

 

En aquest sentit, el suport que ofereix el programa per a l’atenció integral a persones amb malalties avançades de l’Obra Social ”la Caixa” em sembla més que necessari. A més, crec que la formació que donen als professionals i als familiars o cuidadors s’hauria d’impartir a la població en general. Per exemple, jo com a mare, si hi ha una mort propera, com l’explico als fills?, en quin moment?, quines paraules és millor fer servir?

 

«Si jo em moro demà no us preocupeu, he viscut cent vides en una!»

 

Podeu saltar d’alegria perquè la meva vida ha estat ben aprofitada. I crec que tothom s’hauria de poder sentir així. No tinc clar com vull viure els últims dies. Serà molt diferent si tinc 90 anys que si demà em cau un piano a sobre. Però segur que quan arribin sabé com viure’ls. El que sí que sé segur és que l’últim trajecte de la vida s’ha d’aprofitar: pot ser un temps d’acostament i de gaudir de tot intensament. Pot (o ho hauria de ser) el que tu vulguis.

 

Entrevista: Raúl M. Torres
Realització: Javi O. Sanmartín