Als vuit anys va passar una cosa que em va marcar per sempre. El meu pare va patir un revés econòmic en els negocis. Amb aquesta crisi que va haver d’afrontar la família vaig aprendre moltes coses. També recordo que una tarda els pares em van portar a un parc on hi havia nens sense llar, descalços. En aquell moment em vaig prometre que si un dia aconseguia triomfar, no tan sols reivindicaria econòmicament i socialment la meva família, sinó que també faria alguna cosa per aquells nens.

 

«Ja quan era ben petita estava convençuda que l’educació era l’única sortida.»

 

Durant la infància i l’adolescència, a Colòmbia, vaig descobrir que milions de nens i joves de la meva edat estaven sols, passaven gana, vivien la violència, el fred de les nits i no tenien escola, aquell lloc on sentir-se protegits. A l’Amèrica Llatina, hi ha 52 milions de nens que viuen en la pobresa. Aquesta idea sempre em va resultar insuportable, i ja de ben petita estava convençuda que l’educació era l’única sortida. Perquè només en una escola un nen pot créixer, jugar, aprendre i viure la infància plenament. Només quan reps una educació apropiada pots tenir un futur digne. És obvi que cap nen no somia ser violent o ser un senyor de les drogues; tenen somnis més purs: professor, advocat, metge, pilot.

 

 

Per sort, erradicar la pobresa és possible. Economistes com el nord-americà Jeffrey Sachs o premis Nobel com James Heckman ho han estudiat. De fet, molts estudis corroboren que la inversió humana amb més retorn per a la societat és l’educació. Educar aquests nens és aconseguir països més estables i pròspers. Garantir igualtat d’oportunitats és l’únic que ens pot donar una societat en pau. Però tot això no depèn d’una sola persona, d’un president o d’un ministre d’educació, sinó d’una gran aliança entre el sector públic i el privat.

 

«Les set escoles que tenim a Colòmbia proporcionen als nens instal·lacions de primer nivell.»

 

Gràcies a l’aportació econòmica de socis com la Fundació Bancària ”la Caixa” i la Fundació FC Barcelona, les set escoles que tenim a Colòmbia proporcionen als nens instal·lacions de primer nivell, a més de programes com Joves Emprenedors de l’Obra Social ”la Caixa”, perquè puguin convertir les seves idees en realitat, i FutbolNet, que ensenya valors i redueix la violència a través de l’esport. Així aconseguim que tots els infants tinguin igualtat d’oportunitats per triomfar a la vida.

Per a ells una escola al bell mig d’un barri conflictiu i pobre és un oasi. Té una força transformadora única. I això és el que ha fet que m’apassionés tant per aquest tema amb la Fundació Pies Descalzos. He vist que cada esforç que s’inverteix en educació es veu duplicat i triplicat en satisfaccions. Veus que progressen, que van a la universitat i que s’alliberen d’aquest cercle de pobresa. I això per a mi és un èxit més gran que guanyar un Grammy. És com sembrar llavors en terra fèrtil: aquesta és la feina d’educar.

Realització: Teo Campos
Fotografia:
 Leo García Méndez