Deixem enrere un any atípic i comencem un any nou amb una estranya barreja d’incertesa i optimisme. Si per alguna cosa hem destacat el 2020 és per haver fet palesa la nostra vulnerabilitat i interdependència, fet que saben bé els      230     professionals de la psicologia, el treball social, infermeria, medicina, acompanyament espiritual i les més de 1.000 persones voluntàries que formen part dels Equips d’Atenció Psicosocial (EAPS) del Programa per a l’atenció integral a persones amb malalties avançades de la Fundació ”la Caixa”. José María Martín, psicòleg de l’EAPS de Còrdova, ens explica com ha afectat la pandèmia a la seva feina i com pensa que, al mateix temps, també ha ajudat a fer visibles els processos de final de vida i de dol, i la importància de les cures pal·liatives.

Quan va començar la pandèmia, el primer que van fer a l’Hospital Universitari Reina Sofía de Còrdova va ser traslladar els pacients de la planta de cures pal·liatives a casa seva, després d’una exhaustiva valoració, ja que els serveis estaven a punt de veure’s desbordats amb afectats per la COVID-19. La planta reunia les condicions perfectes per instal·lar-hi els nous malalts, donat que gairebé totes les habitacions són individuals. “Els següents a marxar a casa vam ser nosaltres”, diu en José María, respecte d’allò que va passar als primers dies de la primera onada, abans de tornar a fer feines d’acompanyament als centres.

L’EAPS de Còrdova es va posar en marxa l’any 2015 i està format per tres psicòlegs i una treballadora social. Gestionat per la Fundació DomusVi, en tot el 2020 ha prestat suport psicològic, social i espiritual a uns 450 pacients i a 700 familiars que es trobaven en processos de final de vida, malalties avançades o dol.

 

Hombre acompaña a una mujer por un puente bajo una noche estrellada y la luna

 

Normalment, la feina de l’equip es desenvolupa en el domicili de les persones a qui acompanyen i en els tres hospitals de la província: el Reina Sofía, l’Hospital Infanta Margarita (Cabra) i l’Hospital Valle de los Pedroches (Pozoblanco). Tanmateix, amb l’arribada de les restriccions i davant la negativa d’alguns pacients a visitar-se presencialment per por al contagi, es van haver d’adaptar a les noves circumstàncies i oferir part del suport a distància.

D’aquesta manera, tots els equips van posar en marxa diversos protocols i mitjans d’atenció telemàtica per tal de mantenir l’acompanyament no només a persones en situació de final de vida i als seus familiars, sinó també als professionals sanitaris, que suportaven una pressió assistencial encara més intensa per culpa de la pandèmia.

“Es va crear un protocol, es va activar un call center i vam començar a atendre els nostres companys i companyes. Va ser una experiència molt gratificant perquè no només se’ns va donar a conèixer com a EAPS, sinó que el servei que prestem i la repercussió que en vam tenir va ser fabulosa”. Al cap de poc temps, es va començar a aplicar també aquesta eina amb els pacients. “La videoconferència ha donat un toc més humà a les intervencions. És un sistema que, a més, crec que ha arribat per quedar-se”, assegura.

D’altra banda, si per alguna cosa s’ha caracteritzat la crisi del coronavirus és per haver-nos obligat a batallar amb la mort, tant a la societat en general com als professionals de la salut en particular. “Qui treballa a pneumologia, por exemple, s’ha hagut de familiaritzar amb la pèrdua de pacients. La pandèmia ha descobert què són els processos de final de vida. Ens ha ensenyat a agafar una mà, a plorar perquè se te’n va una persona, a acompanyar en silenci, a gestionar les teves emocions… Ens ha servit per naturalitzar un procés al qual creiem que mai no arribarem. Però no conec pas ningú que sigui immortal”.

En conseqüència, els diversos processos de final de vida a què s’han hagut d’enfrontar els professionals de la salut han fet donar visibilitat a les cures pal·liatives i als professionals que treballen en aquesta unitat. Tot i això, com diu en José María, “el nostre servei era considerat ‘l’aneguet lleig’ de les unitats hospitalàries, on es deriven els pacients quan es considera que no es pot fer gaire cosa més per ells, i és tot el contrari; és quan més es pot fer per la persona”, comenta en José María. 

I és cert, afegeix, “que encara hi ha molt desconeixement de la important tasca que desenvolupen aquests professionals. Però precisament això ens ha ajudat a conèixer millor el pacient; a voler saber com el podem acompanyar, a prendre decisions en aquest moment tan delicat. Crec que molta gent ha pres consciència de com n’arriba a ser de difícil aquesta tasca, però també de fins a quin punt pot acabar sent reconfortant per als pacients. Ens ensenyen a viure, no a morir, i una cosa és tan important com l’altra”.

Aquest 2020, la Fundació ”la Caixa” ha ofert suport emocional i espiritual a 56.730 persones en processos de final de vida i de dol. I des que es va posar en marxa el programa, el 2009, ha atès prop de mig milió de persones en 132 hospitals espanyols i més d’un centenar d’unitats domiciliàries, a través de 44 EAPS.

“Espero que aquesta pandèmia ens serveixi per passar a un model assistencial més humanista, a gestionar millor els serveis i recursos dels hospitals. Durant aquesta crisi no he vist una unitat de COVID-19 i una de cures pal·liatives: tots hem fet pal·liatius”.

 

Il·lustració: Sonia Alins