El 1980, el periodista Hunter S. Thompson, enviat a Hawaii per cobrir la marató de Honolulú, es preguntava què coi empenyia vuit mil persones a llevar-se a les quatre de la matinada per recórrer 42 quilòmetres a tota velocitat. Anys abans, l’escriptor Dino Buzzati també es va preguntar, en les seves cròniques sobre el Giro d’Itàlia del 1949, si servia d’alguna cosa un acte tan absurd com fer la volta al país en bici. Els milers de persones que cada any se sumen a l’Oxfam Intermón Trailwalker també caminen i caminen. Concretament, 100 quilòmetres i unes 32 hores. Però no ho fan per la glòria ni pel pur plaer de caminar, sinó amb un objectiu molt clar: ells caminen perquè uns altres puguin tenir una vida més digna.

Cada any, milers de persones acudeixen a alguna de les tres ciutats per on passa l’Oxfam International Trailwaker: Girona, Vitòria i Madrid. Fa sis anys que el Grup Caixa hi participa i CaixaBank, concretament, ha guanyat el Premi Convocatòria tres anys per ser l’empresa que més gent ha mobilitzat. Enguany, entre els caminants hi ha 35 equips formats per empleats de CaixaBank i l’Obra Social ”la Caixa”, i el seu objectiu no només és llançar-se a trotar muntanya a través. Per participar-hi, cada equip ha d’aconseguir 1.500 € que es destinaran a una bona causa: que milers de dones i nenes de països en vies de desenvolupament no hagin de recórrer cada dia llargues distàncies per aconseguir aigua potable. Un primer gran pas per millorar el seu dia a dia.

 

 

“De maneres de participar en projectes solidaris n’hi ha moltes i molt diverses”, explica Albert Cornadó, que s’està preparant per fer la versió “curta” (50 quilòmetres) de la cursa, el 2 de juny vinent a Madrid, amb els seus companys de l’Obra Social. “Però la Trailwalker t’exigeix tant, físicament i mentalment, que t’ajuda a prendre consciència de la dura situació en què viuen moltes persones. Perquè l’experiència és molt emocionant, però no hem d’oblidar per qui i per a què caminem”.

Enguany serà el sisè que l’Albert i el seu equip hi participen. “La Trailwalker és sinònim de treball en equip, amb tot el que això suposa”. I també serà la sisena vegada que arribaran tots a l’oficina, el dilluns següent, morts de cansament… però contents. “Encara que facis moltes ulleres, t’és igual. La felicitat que veus a la cara dels companys va més enllà del repte d’arribar a la meta: és la satisfacció d’un moment compartit”.

A les curses de Girona i Vitòria d’aquest any, ha estat animant els corredors l’esportista i youtuber Valentí Sanjuan, juntament amb el seu equip Menos Cabeza y Más Corazón. “Córrer està molt bé, però és una cosa que pots fer pel teu compte. En canvi, experiències com aquesta, en què una multitud de persones s’ajunta per ajudar desconeguts, val molt la pena”. I encara que Valentí sigui capaç de recórrer sense domir els 250 quilòmetres de la Marathon des Sables o els 770 de la Non Stop Madrid-Lisboa, confessa que quan va participar a la Trailwalker de Madrid el 2015 també va patir força. “Com passa a la vida, per molt preparat que estiguis sempre sorgeixen imprevistos. I tant a la vida com en una marató, has de procurar minimitzar els danys, convèncer-te i continuar endavant”.

Sortir a córrer o a passejar et permet fer moltes reflexions i aprenentatges. El mateix Haruki Murakami deia que la major part de les coses que sabia sobre escriure les havia après corrent pel carrer. “Corro, doncs soc”, confessava el cèlebre escriptor. I l’Albert hi està d’acord: fent esport pots guanyar medalles, però el que és millor és conèixer-se un mateix per millorar com a persona. “En 100 quilòmetres tens molt de temps per pensar, per reflexionar sobre la vida i, fins i tot, per prendre decisions. I és curiós, perquè aquesta iniciativa neix per ajudar persones que ho necessiten, però elles també t’estan ajudant a tu, en certa manera”.

Al final, la vida no deixa de ser una cursa més, i el que s’aprèn amb les vambes posades no s’oblida quan t’estires al sofà. Sobretot en una cursa com aquesta, en la qual el més important no és qui arribarà primer a la meta, sinó prendre un bon dia la decisió de posar-se a caminar i, en els moments durs, saber recordar per què i per qui has fet el primer pas.