Oblidem cançons, amors i viatges. Segurament ho fem perquè no ens deixen una gran marca. Tanmateix, hi ha altres gestos que ens queden gravats. Això li va passar a la Carmen, que, després del tracte tan especial que va rebre el seu marit els últims dies de vida a la Fundación Instituto San José, va decidir fer-se voluntària d’aquest centre i no oblidar-ne les abraçades.

Carmen Horcajuelo explica que, quan va arribar a la Fundación Instituto San José de Madrid, feia temps que el seu marit patia un càncer terminal i ella estava tan esgotada com desfeta. Tanmateix, gràcies a l’equip d’atenció psicosocial (EAPS) de la unitat de cures pal·liatives del centre, finalment tots dos van poder descansar. “És un lloc amb una gran hospitalitat”, ens diu la Carmen. “Tot l’equip és molt proper i acullen les persones com si fossin una gran família. Això ajuda molt”.

 

 

Allà el marit de la Carmen va passar els últims quinze dies de la seva vida passejant, fent sessions de musicoteràpia i rebent les atencions de tota la unitat mèdica i dels voluntaris. Amb aquestes necessitats cobertes, la Carmen va guanyar temps per dedicar-se completament al més essencial: estar al costat del seu marit i acompanyar-lo fins al final.

Amb el suport del Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de l’Obra Social ”la Caixa” i repartits en centres de tot el territori, els EAPSofereixen acompanyament tant a les persones que es troben en l’etapa final de la seva vida com als familiars. Un dels serveis és l’atenció al dol guiada per psicòlegs. No cal dir que hi ha tantes maneres, i tan diferents, de viure un procés de dol com persones, però, en el cas de la Carmen, va consistir sobretot a aprendre a posar cada cosa al seu lloc. “Una petita part del teu cor sempre l’ocuparà aquella persona i d’allà no en sortirà mai”, explica, “però també has de trobar el teu propi espai per poder ser feliç i continuar vivint”.

Aquesta felicitat, la Carmen la va trobar en l’agraïment. Al cap d’una setmana d’haver mort el seu marit, va tornar a la Fundación Instituto San José: en aquesta ocasió, per apuntar-s’hi com a voluntària i poder fer pels altres el que havien fet per ella. “Al començament, cada dia sortia del centre preguntant-me com podia ser tan feliç”, diu tot recordant els primers dies de voluntària, ara fa cinc anys.

Des d’aleshores, la Carmen s’ha encarregat de programar pel·lícules a l’EspaiCaixa del centre, on els interns gaudeixen de temps lliure i convivència. També parla molt amb ells i, sobretot, “els dono tot el meu afecte i amor, i reparteixo petons a cabassos”, afirma. Deu ser cert el que va dir una vegada aquell poeta: “Si no hi ha res que ens lliuri de la mort, al menys que l’amor ens salvi de la vida”.

 

Text: Patri de Filippo
Il·lustració: Ricardo Macía