En temps com els nostres, reivindicar el valor de l’amistat, d’estrènyer llaços i formar vincles, sona antiquat; potser, fins i tot, carrincló. Tot sembla empènyer-nos cap al que és diametralment oposat: un dia típic és sortir de la feina sense ganes ni temps de veure ningú, demanar menjar a domicili a través d’una app, veure una sèrie darrere l’altra i no parlar amb ningú fins al matí següent. Tot i així, no hem d’oblidar el poder de l’ajuda desinteressada i de les trobades sense grans pretensions però honestes i estables, com les que poden tenir lloc entre veïns al replà de l’edifici o als comerços del barri. EL 19 de juny passat, una desena d’experts es va reunir a CaixaForum Madrid per demostrar que erradicar el sensellarisme —un problema que només a Espanya afecta més de 30.000 persones— comença precisament per donar l’oportunitat a aquestes persones de ser, senzillament, un veí més. 

Presentada el dimecres 19 de juny passat en un cicle de conferències, la iniciativa HOME_EU és el resultat de tres anys d’investigació organitzats al voltant de quatre eixos principals, milers d’enquestes i altres anàlisis. Un esforç conjunt de dotze organitzacions i institucions de nou països europeus que han sumat forces per aturar un problema que, cada nit i a cada ciutat d’Europa, deixa més de 400.000 persones en situació de màxima vulnerabilitat dormint al terra, a la mercè del temps i la sort.

 

 

Basat en la metodologia Housing First, la premissa del projecte, que té el suport nacional de l’Obra Social ”la Caixa”, és senzilla: per eliminar el sensellarisme, el primer que necessita una persona que dorm al carrer és una  casa. Pot semblar obvi. Tanmateix, tradicionalment l’enfocament ha estat ben diferent: abans d’aconseguir una casa, una persona sense llar normalment ha de passar primer per tot un seguit d’etapes i solucions temporals (com albergs o menjadors socials) que, en realitat, acaben per posposar la solució veritable i deixen moltes persones pel camí.

En cada un dels nou països de l’estudi, s’ha demostrat que començar per l’accés a un habitatge individual redueix els símptomes psiquiàtrics i l’abús de substàncies al mateix temps que augmenta la integració comunitària i el desenvolupament de les pròpies capacitats. “Comença una integració psicològica que et permet dir: ‘Tinc el meu pis, les meves claus, puc prendre les meves pròpies decisions, pertanyo a un lloc estable, puc construir un futur”, apunta la investigadora Inês Almas.

Roberto Bernad, director del programa d’habitatge Housing First de RAIS, reivindica la relació horitzontal que professional i persona usuària tenen en el model Housing First. “Quan ets pare, arriba un moment que el teu fill s’ha d’independitzar. Si tu el segueixes infantilitzant, marcant quan i què ha de menjar, on i com ha d’anar, el teu fill mai no serà autònom i independent”, afirma. “Doncs amb les persones sense llar passa una cosa semblant: la feina del professional ja no pot ser portar la persona de la mà o decidir el que és millor per a ella, sinó ajudar-la a identificar el que vol i donar-li un suport total en aquest procés”.

“El sensellarisme és un problema ocasionat per la societat, no podem culpar les males decisions preses per una persona. Aquesta última és la resposta fàcil, perquè excloure el que és molest sempre resulta més senzill”, prossegueix el Roberto. “Pot resultar incòmode viure a prop d’una persona amb, per exemple, un trastorn mental, que cada dia a les 3 de la matinada es posi a cridar. Però és que aquesta persona existeix i té dret a existir. No mirar-la no farà que desaparegui. Aleshores, com a societat hem de decidir entre invisibilitzar aquest individu o assumir que existeix, que pot necessitar suport i que l’hi hem d’oferir”.

I quan es dona aquest suport, tenen lloc situacions en què tota aquesta feina, tots aquests anys d’investigació i de lluita, prenen sentit. “Hem vist molts exemples en el programa de com l’entorn acaba donant suport a aquestes persones, ja sigui en moments complicats, com quan es posen malalts anant-los a visitar a l’hospital, o ajudant-los econòmicament a canvi de cuidar els fill de tant en tant. Veure com la pròpia comunitat acaba vetllant per ells em sembla preciós”, sentencia el Roberto.

En definitiva, la consigna és clara: si a una persona li dones les eines per viure com els altres, viurà com els altres. Les dades i experiències ho demostren. El repte, ara, és portar el model a gran escala: que a tota Europa les persones que ara dormen al carrer es converteixin en els nostres veïns per conèixer.

 

Text: Patri di Filippo