Miralls, dins i fora de la realitat” és una de les grans apostes de CosmoCaixa per al 2019, que ha comptat amb la col·laboració del Museu de Matemàtiques de Catalunya i de l’Institut de Ciències Fotòniques. Una mostra atrevida i innovadora amb punts de connexió amb les matemàtiques o l’astronomia, però que també ens brinda tota una reflexió sobre la nostra identitat i el món que ens envolta. Per a Elisa Durán, directora general adjunta de l’Obra Social ”la Caixa”, es tracta d’“una exposició imaginativa i plena de sorpreses que fa servir el potencial i les aplicacions d’aquests objectes fascinants i de la reflexió de la llum.” A través d’activitats lúdiques i experiments assequibles a tothom, l’exposició ens convida a passar a l’altra banda del mirall i tornar a la nostra realitat per qüestionar-nos-en els límits.

Els antecedents més propers del mirall es remunten a ni més ni menys que a l’any 6.000 aC a Anatòlia; és a dir, que els miralls ens han acompanyat pràcticament des del començament de la nostra civilització. Els seus usos i la seva composició han anat variant segons l’època i el lloc, però ben aviat va quedar patent que els miralls no només reflecteixen el que tenen davant, sinó que a més permeten veure-hi molt més enllà del que la nostra limitada visió permet.

La ciència i els militars van saber treure-li ràpidament partit a aquesta capacitat de dirigir la llum, i per tant, l’energia. De fet, la llegenda diu que ja Arquímedes va fer servir miralls còncaus per reflectir els raigs solars i cremar, així, les veles dels vaixells romans que pretenien envair Siracusa… Tampoc no haurien estat possibles els viatges a través dels oceans sense els miralls dels sextants que permetien determinar la nostra latitud al mar (i fins i tot més tard a l’espai!) ni fer la major part dels descobriments astronòmics.

 

 

Tendim a pensar que els miralls són un fidel reflex de la realitat, però, malgrat que els fem servir pràcticament de manera contínua al llarg del dia, oblidem que estan subjectes a condicions tècniques que determinaran la imatge reflectida. La realitat varia segons des d’on es miri, ja ho saps. Això és el que ens recorda la primera part de l’exposició en què, jugant amb els nostres sentits i despertant la nostra curiositat amb combinacions de miralls, a més d’un li farà la impressió d’estar en un món deformant i psicodèlic. A més de ser divertides, totes aquestes experiències desperten també en el visitant una reflexió més profunda sobre la nostra importància com a observadors i sobre les infinites possibilitats que obre el mirall en l’àmbit científic.

Però és en passar a l’altra banda del mirall, a la segona part de l’exposició, quan podem comprovar les fantàstiques possibilitats que ofereixen els miralls per a la recerca, tant en astronomia com en altres camps de la física. Perquè reflexionar sobre els miralls és sobretot reflexionar sobre la llum i les seves propietats: com es produeix, com es transmet i com podem aprofitar aquesta font de coneixement i emergia il·limitada. Els miralls ens permeten ni més ni menys que domar la llum i un dels grans encerts de “Miralls” és presentar casos pràctics fàcilment comprensibles per al visitant.

La mostra presenta també una peça extraordinària: un mirall de l’interferòmetre del projecte europeu Virgo, originalment situat a Pisa, un aparell d’una precisió que és capaç de detectar la més mínima interferència i que va permetre, el 2015, observar per primera vegada les ones gravitacionals descrites per Albert Einstein (aquelles famoses arrugues en l’espai-temps). Segons paraules d’Elisa Durán, es tracta d’“un descobriment que va obrir una nova via de recerca en l’exploració del cosmos.”

Finalment, en aquests temps de prevalença de les xarxes socials, l’exposició té l’encert d’acabar fent l’ullet a la imatge que reflectim a través d’un divertit joc de miralls, que ens torna, així, al nostre entorn més immediat.

 

Text: Raúl M. Torres
Fotografia: Laia Sabaté