Creure en les persones, en la seva capacitat per créixer, treballar i superar adversitats, creure en un futur millor i en una societat més justa, és creure en la cultura. A la Cristina, de 18 anys, el teatre li ha ensenyat a evadir-se. Per al Víctor, un altre estudiant, el teatre és empatia. I la Diana, la seva professora, ha trobat en aquesta art escènica una gran aliada a l’hora d’escoltar i entendre els joves. Tot això, gràcies a CaixaEscena, un programa que promou les pràctiques teatrals en centres educatius. Aquesta és una de les històries, de compromís i il·lusió, que inspira la nova campanya de la Fundació que té com a lema: Nosaltres en diem ”la Caixa”.

 El dramaturg brasiler Augusto Boal va ser un dels més destacats impulsors d’un tipus de teatre en què el públic i els actors esdevenen observadors actius. Les escenes canvien constantment, a través del diàleg i la representació, en una mena de reflexió vital conjunta. Diana Fernández, professora de llengua castellana i literatura a l’institut Barrio Loranca de Madrid, beu d’aquesta escola. “No s’acostuma a escoltar gaire els joves i crec que el teatre és una oportunitat molt gran de donar-los veu”.

 

Adolescentes abrazándose

 

La Diana va començar ensenyant teatre als alumnes de l’institut com una activitat extraescolar. Avui dia, gràcies a la seva tenacitat, al centre ja tenen set grups i el teatre s’ha convertit en una assignatura optativa a 3r i 4t de l’ESO i a 1r de batxillerat. “Som un dels centres de referència de Madrid en aquest aspecte”, ens diu la Diana. “Ens movem molt. Just ara un total de 21 professors acabem de començar un curs que imparteix la sala Cuarta Pared per aplicar el teatre a la pràctica educativa, i la veritat és que els nois s’involucren moltíssim en el projecte”.

Parlem de nois i noies com la Cristina, que actualment compagina els estudis amb impartir classes d’anglès i de teatre com a extraescolars. “La primera vegada que vaig assistir com a alumna a les sessions del grup de teatre, la Diana va començar amb exercicis de veu. Havíem de cridar a una paret. I em vaig adonar que això era exactament el que necessitava. Jo volia cridar a la paret, al món, a una persona, a qui fos. Volia explicar la meva història i volia que tothom veiés el potencial que tinc, el que puc arribar a fer cridant a una paret”, diu rient. Per ella el teatre és un silenci a crits en el qual ha trobat la llibertat: “Gràcies al teatre he après que no cal tenir por a ser com ets. El teatre t’ensenya que no hi ha dubtes pel que fa a ser tu mateix”.

Quan li preguntem a la Diana on ha après a transmetre aquesta passió pel teatre als joves, la professora no dubta: “Tot el que sé ho dec a CaixaEscena. És un dels recursos més propers al professorat que s’aventura en el teatre des de l’educació. Per mi ha estat una gran eina pel que fa a recursos web i ajuda humana al professorat. A més, les trobades per a professors són una gran inspiració creativa”.

 

Text: Laura Calçada
Fotografia: Rita Puig-Serra