1.310 anys. Aquesta és la xifra que sumen les edats de tots els habitants de la Residencia Cardenal Marcelo que van fer anys durant el mes de febrer. I resulta que el van celebrar junts divendres passat, en una festa multitudinària, acompanyats per Voluntaris de ”la Caixa”. Envellir es pot convertir en un dels processos més bonics de la vida, sobretot si es fa en companyia i amb bon humor.

D’això, se n’encarreguen a la Residencia Cardenal Marcelo de Valladolid on, un cop al mes, tenen lloc unes celebracions d’aniversaris molt especials, en les quals participen també membres del programa Voluntaris de ”la Caixa”. En la de divendres passat, hi va haver berenar i balls i, entre una cosa i l’altra, es van recitar els noms dels homenatjats, als quals es va lliurar un detall, mentre se’ls animava a compartir alguna anècdota amb la resta.

 

 

Xoan González, encarregat d’activitats del centre i coneixedor de les histories de tots els residents, va fer de mestre de cerimònies i va animar el personal, amb l’ajuda de diversos voluntaris. Luis Gómez, empleat en una oficina de l’entitat a Cuéllar (Segòvia), ho és des de fa set anys. “Encara que estiguis molt ben atès, en una residència la vida és molt monòtona, així que aquesta mena de celebracions són un motiu d’alegria per a la gent que viu aquí”.

Encara que sembli un tòpic, per al Luis ser voluntari vol dir rebre gairebé sempre més del que dona. “Les seves experiències, els seus somriures, les seves mirades o simplement veure com mouen els peus quan sona la música, són coses que t’arriben a l’ànima”. El Luis recalca tot el que perdem si no cuidem la gent gran com es mereix. “Ells són una font de saber. Les activitats que fem aquí també són un reconeixement a la seva tasca i serveixen per reivindicar tot el que han fet pels que hem vingut després”.

Algunes de les històries dels residents són dignes de ser contades. El Ramiro i l’Asunción, per exemple, són la prova viva que l’amor no té edat. Es van conèixer a Cardenal Marcelo i es van fer parella; ara ja fa cinc anys que estan feliçment casats. El Faustino, “Tino” per als amics, és un dels més actius del centre. El dia de l’aniversari explicava al micròfon que va treballar com a cuiner durant tota la vida i va arribar a obrir un restaurant a Alaska, on assegura que el primer que va cuinar quan va arribar va ser un puchero de llenties. D’altra banda, l’Aurora, una dona amb una energia desbordant i un gran sentit de l’humor, relatava aventures d’alguns dels molts viatges que ha fet i confessava que mai no li ha agradat ser normal. “M’he dissenyat jo mateixa les arracades i la roba que he portat, mai no he volgut ser com tothom”. Sens dubte, aquest lloc és ple d’històries que val la pena compartir i celebrar, com a mínim, un cop al mes.

 

Fotografia: Iciar J. Carrasco