“Passegem per l’espai sense dir res. Ens farà canviar de direcció alguna cosa que cridi l’atenció de la nostra mirada. O de l’oïda. No us toqueu. Desperteu els sentits. Busqueu l’espai i canvieu de trajectòria quan escolteu, veieu o oloreu alguna cosa. Sense contacte físic. Desperteu tots els estímuls”. Jordi Cortés, coreògraf i ballarí, dona instruccions a un grup de professors d’institut al taller de dansa creativa: “Balleu aquest vals de trencament de cintura”. Un vals que agafa el nom del poema Huida de Nueva York, de Federico García Lorca. El monumental poeta és justament l’artista escollit en l’onzena trobada de professors de CaixaEscena.

Al taller de producció, dirigit per l’actriu Anna Güell, un noi recomana als companys l’aplicació per al mòbil Dramarts que, entre d’altres funcions, permet organitzar els assajos de l’elenc. Alguns professors se la descarreguen in situ.

A la sala on l’escenògrafa Laura Clos comparteix ensenyaments sobre attrezzo i il·luminació, ara mateix estan a les fosques. Els professors-alumnes juguen amb llanternes.

Aquesta primera setmana de juliol s’han reunit a CaixaForum 70 docents de tot l’Estat per participar en tallers, compartir experiències, crear i gaudir del teatre. Després de l’estiu tornaran a les aules amb més recursos per impulsar i gestionar les representacions teatrals dels estudiants.

 

 

El coordinador artístic Xavier Erra explica que l’objectiu del projecte és construir una societat amb un esperit crític, “i més culta”, afegeix la responsable del projecte Àngela Segura.

El professor d’institut que fa o que vol fer teatre amb els alumnes és de vegades com un Quixot que té una gran idea per desenvolupar, però que està sol. Les trobades de professors de CaixaEscena li serveixen per reunir-se fora del context educatiu amb altres persones amb la mateixa inquietud i aprendre amb professionals de totes les disciplines del teatre.

Jordi Casany és un simpàtic i tímid professor de matemàtiques de Barcelona que assisteix a la trobada per primera vegada. Va descobrir el teatre amateur, en què participa des de fa dos anys, i li va canviar la vida. “Tot el que vius teatralment s’integra molt més que si simplement ho veus per escrit o en un vídeo”, explica el Jordi. “A més, l’acte d’interpretar i comunicar és inherent a la tasca del docent”, afegeix.

María del Mar Berlanga, una altra professora, ve cada any des de Màlaga. Ens explica que tots els coneixements tècnics teatrals els hi ha proporcionat aquest programa, al qual està molt agraïda.

Paloma Avilés, professora a Astúries, és actriu de formació i per forjar-se un futur més segur va començar a ensenyar llengua castellana i literatura fa 13 anys. El teatre sempre ha estat present d’una manera o d’una altra en les seves classes. Ella tracta amb nanos de famílies desestructurades i amb situacions molt dures. “El teatre els ofereix allò que la vida no els dona”, diu la Paloma, “aquella manca d’arrel, de connexió. El grup de teatre és la seva família. Un espai on no hi ha ningú que els jutgi”.

Quan li preguntem per què el teatre és tan important a l’escola, la Paloma recorda una frase de l’Auggie, el protagonista del llibre La lliçó de l’August, de l’escriptora R.J. Palacio, que diu que tothom hauria de rebre un aplaudiment almenys una vegada a la vida. I és que de Federico García Lorca només n’hi ha un, però intentar vèncer les dificultats de la nostra existència és una cosa que fem tots, cada dia de les nostres vides.

 

Text: Laura Calçada
Fotografia:
Laia Sabaté