Enfilar-se a un arbre quan un és petit sempre provoca un somriure únic. Una curiosa sensació d’extraordinària felicitat. Inspirat per una emoció semblant, Víctor Rojas, educador de l’Associació Gitana Anaquerando i dinamitzador del projecte Urban Arte, ha aconseguit, a través del break dance, el parkour i l’slakline que uns nanos de barri, amb vides plenes de llums i ombres, tornin a lluir aquest somriure.         

La iniciativa Urban Arte va néixer cinc anys enrere del Projecte d’Intervenció Comunitària Intercultural de l’Obra Social ”la Caixa” i l’Associació Gitana Anaquerando. El seu objectiu és que nois dels set barris del districte nord de Granada incorporin en el seu dia a dia hàbits de vida saludables, se sentin part de la comunitat i aprenguin la importància de la superació, la companyonia i el sacrifici que requereix aconseguir el que desitgen. I en Víctor no té cap dubte que aquests tres valors ajudaran aquests nois i noies a aconseguir tot el que es proposin a la vida.

“Busquem el desenvolupament de la persona tant cap endins com cap enfora i també busquem una transformació social del context d’aquest jovent”, diu el Víctor, que ha treballat amb ells des del primer dia i és qui en coneix millor l’evolució. N’hi ha que han deixat de fumar o que n’han reduït el consum; d’altres somien ser algun dia monitors de break dance o de gimnàs, i n’hi ha que ja no s’imaginen no poder passar pel parc cap dia.

 

 

Un dels nois l’expulsen “un dia si i un altre també” de l’institut, explica el Víctor. Els professors ja no saben què fer-hi. Però, quan arriba la tarda i se’n va a entrenar, tot canvia. Deixa de ser un alumne conflictiu i desmotivat per convertir-se en un noi que té ganes de sobres per ballar, saltar parets o aguantar el seu propi pes amb un sol braç. Mai no fa ni un minut tard, i sempre ajuda els companys que no saben fer els exercicis. “La persona que em descriuen els tutors no té res a veure amb la que jo veig al parc. Està molt implicat”, diu el Víctor.

Comparar el districte nord de Granada i el Harlem de Nueva York dels anys 80 pot semblar agosarat, però desgraciadament, tots tenen alguna cosa en comú: un ambient que afavoreix que alguns acabin guanyant-se la vida amb el tràfic de drogues. Potser per això una de les bandes sonores dels entrenaments del Víctor i els seus sigui la música del cèlebre raper nord-americà, criat en aquell context, Tupac Shakur (àlies 2Pac). “Té una cançó que diu; ‘Els que trafiquen tenen dos camins. Un és acabar entre quatre parets i un altre entre quatre taulons’. Els nois connecten amb les seves lletres, saben que al barri es pot caure en això, però que, encara que hi hagi necessitat, s’han de mantenir en el bon camí”, diu el Víctor, que alhora assegura que li encantaria que els seus alumnes acabessin vivint o “fent uns diners” de tot el que han après al seu costat aquests anys.

De moment ja han rebut un regal que els ha canviat la vida: descobrir-se a si mateixos. Dit d’una altra manera: aquesta iniciativa els ha fet adonar-se que l’art urbà és una manera de créixer com a persones, d’expressar els problemes que tenen i de tornar a sentir una felicitat semblant a la que a molts ens provocava enfilar-nos a un arbre de petits. I al Víctor, ajudar els nanos del barri el fa viure. “Trencar barreres amb la resta de la ciutat i trencar estereotips i prejudicis és el que fa que m’aixequi cada matí”. I si s’ha de jutjar pels somriures dels nois, és evident que ho ha aconseguit.

 

Text: Alba Losada
Il·lustració: Núria Just