En el Dia dels Avis hem volgut fer un viatge en el temps. Hem contactat amb el programa per a la Gent gran de ”la Caixa”, que des dels orígens, fa més de 100 anys, ofereix a la gent gran un gran ventall d’activitats i recursos en més de 600 centres d’arreu d’Espanya. Hem preguntat a dos usuaris què vol dir per a ells ser avis i quin missatge traslladarien als joves i hem creat un pont entre generacions mitjançant l’art: com si fos el claim d’un influencer, els il·lustradors Adrià Marqués i Alba Blázquez han tingut el gran repte de portar aquests valors a l’actualitat donant forma a les seves paraules amb dissenys avantguardistes i trencadors, capaços de connectar amb les generacions més joves. I amb això, avui, Dia dels Avis —i de les Àvies— els volem retre un petit homenatge. Perquè són imprescindibles. Perquè, com va dir Arquímedes, són un punt de suport capaç de moure el món.

“Nosaltres vam aprendre a no rendir-nos mai. Ara ens toca ensenyar-ho.” L’Adrià tenia el repte enorme de “dibuixar” aquest missatge que ens havia compartit el Manuel, de 76 anys, un dels usuaris del programa per a Gent gran de ”la Caixa” per als joves del món. Les frases són breus però contundents i resumeixen un tret que defineix la generació dels nostres avis: aquesta enorme fortalesa i capacitat de perseverar per afrontar els reptes de la vida, darrere d’una aparença fràgil i delicada que no ens ha de fer confondre.

Per crear la il·lustració, l’Adrià ens explica que s’ha inspirat en els antics vaixells de vapor que solcaven els mars. “La imatge amb la frase em transmet fortalesa, em recorda que cal ser tenaç i fort en aquesta vida. Pot sonar una mica a llibre d’autoajuda però per a mi és una veritat com un temple. I un vaixell travessant oceans contra vent i marea representa aquesta tenacitat”.

 

 

“Cuidar és comprometre’s amb allò que passa. Perquè el teu futur és el meu present.” Ho diu la Lourdes, de 84 anys. Gairebé sense voler, li podem imaginar la mirada sostinguda i compromesa amb les generacions futures. Amb la Terra i la societat que els deixarà als fills i els nets. I per il·lustrar-ho, Alba Blázquez ha creat un cartel que impacta, ple de força, vitalitat i color, que destaca i actualitza la virtut essencial que hi ha darrere de les paraules de la Lourdes: la compassió. “He intentat que fos llegible, amable i també divertit”, diu l’artista. “Em parla de la importància de fer l’exercici diari d’aprendre a cuidar-nos i, d’aquesta manera, cuidar de l’entorn i dels altres, mirar de tenir empatia amb el teu jo del futur”.

De fet, tots dos il·lustradors reconeixen que els seus avis van tenir —i tenen— un notable impacte en la seva vida i en la configuració de la seva personalitat. En el cas de l’Adrià, fins i tot de la seva expressió artística. Explica que va créixer amb els avis paterns, que se’l quedaven cada cap de setmana. Casa seva era com una segona llar i recorda especialment el pati, que tenia un pi gegant molt bonic amb un petit estanyol amb peixos on recorda que va passar la infantesa jugant. “L’àvia acostumava a dir que ‘cada dia és Nadal, sempre estava contenta i amb un somriure. I l’avi, que també era molt bromista, sempre que veia parelles magrejant-se deia: ‘Ai, la mà, punyetera! O és que busca la cartera?’ I em feia molta gràcia”.

Però el que més recorda —i el que va tenir més impacte posteriorment en la seva experiència artística— és la biblioteca: “Allà hi havia molts llibres il·lustrats i còmics antics del pare i dels meus oncles. Crec que vaig desenvolupar força l’hàbit de la lectura, i moltes d’aquelles imatges es van impregnar en el meu imaginari, fins al punt que van influir en el meu estil a l’hora de dibuixar”, explica.

També té un gran record dels avis materns. L’Adrià defineix l’Elvira, la mare de la seva mare, com una dona forta i sàvia. “Li encantava llegir i acostumava a recitar-nos poesies els dies festius”, recorda l’artista. “Vivia en una gran casa amb moltes flors i arbres fruiters que cuidava l’avi, que era jardiner. Quan va morir, ella va continuar cuidant les plantes”.

L’Alba, per la seva banda, coneix bé la sensació de confiança i amor que li transmet la mirada de la seva àvia Tomasa. “Em ve al cap la seva cara rodoneta, com somriu amb els ulls i els vestits de flors que du. Com ella no n’hi ha dues, ho tinc clar. Acostumem a tractar amb més respecte, afecte, paciència i amor les nostres àvies que la resta de les persones amb qui ens relacionem. Crec que tenir espai per expressar aquestes emocions positives i el vincle que es crea entre nosaltres és molt enriquidor”.

Tampoc no hi ha cap dubte que els avis ens transmeten grans valors, de vegades arraconats per la inèrcia del dia a dia, i que ens inspiren a ser millors persones. L’Alba admira de la seva àvia el sentit de l’humor, l’afecte, la tendresa i, sobretot, el suport incondicional que li dona. “L’última vegada que la vam anar a visitar, la meva parella la va voler saludar amb el colze (per la COVID-19) i ella l’hi va agafar i hi va fer un petonet. També recordo que, a totes les festes familiars, ella se n’anava un moment a la seva habitació i tornava disfressada amb el primer que trobava i ballant”, recorda divertida.

La nostra societat canvia ràpidament, i el paper dels avis i de la gent gran també ha evolucionat. De fet, els nostres artistes creuen que són una peça indispensable a la societat. Que hem d’aturar-nos, escoltar i aprendre de la seva experiència vital i saviesa, i la nostra responsabilitat és fer que es perpetuï en el temps. “Jo admiro la força, el coratge, el respecte i l’amor que posen en cada cosa que fan”, diu l’Alba. “Jo sempre he tingut un gran respecte per la gent gran. Hi ha moltes cultures, com la gitana, en què l’edat és motiu de gran respecte, per la saviesa i l’experiència que implica. N’hauríem d’aprendre”, conclou l’Adrià.

 

Il·lustracions: Adrià Marqués y Alba Blázquez