La història de vida del Román comença a Ferrol una tarda plujosa del 1948. Ell no se’n recorda, però expliquen que aquell dia, quan va néixer, a casa tot va ser festa i xerinola, aliens a la motxilla que arrossegava el petit: la llavor d’una malaltia pulmonar crònica, l’EPOC, que l’ha dut a les urgències de l’Hospital Universitari Nuestra Señora de Candelaria de Tenerife en moltes ocasions, a més de requerir fins a sis hospitalitzacions els últims anys. Però aquesta motxilla també guardava els secrets per transformar el dolor en serenitat. Secrets que ha pogut descobrir i comprendre gràcies a Ainhoa Sánchez, psicòloga del Programa per a l’atenció integral a persones amb malalties avançades de ”la Caixa”. Avui mira al futur amb el convenciment que és una aventura amb final feliç.

Els primers rajos de sol comencen a despuntar a l’illa de Tenerife. Des de l’habitació, el Román contempla l’horitzó encès, amb la serenitat de qui ja no té por de la “dama de l’alba”, un bonic eufemisme que ell mateix ha creat per referir-se a la mort. Des d’allà, també observa com la ciutat es desemmandreix i, sense voler, els pensaments li viatgen fins a la consciència de les persones que comencen el dia: “A totes elles, sobretot a les que pateixen, els diria molt fluixet a cau d’orella: «amic, germà, no tinguis por»…”.

 

Ilustración dos hombres bailando

 

La vida del Román no ha estat fàcil. Tot i amb una malaltia pulmonar i asma de naixement, va ser addicte al tabac i a l’alcohol una part de la vida. Amb 50 anys, va passar per una depressió, que va tardar una dècada a superar. A més, a aquesta edat els efectes de l’EPOC eren cada vegada més difícils de suportar. “A tot això cal afegir-hi els dolors d’esquena i de cintura, fruit de diverses hèrnies discals, a més de l’espondilosi i l’escoliosi severa sense possibilitat de cirurgia. De fet, un dels traumatòlegs que em va atendre va pronosticar que, a partir dels 70 anys, segurament hauria d’anar en cadira de rodes”, explica.

Fa gairebé cinc anys, el seu estat de salut va empitjorar i el van ingressar per primera vegada a la planta de Pneumologia de l’Hospital Universitari Nuestra Señora de Candelaria de Tenerife. Als 15 dies, li van permetre fer el primer passeig amb el suport de degotador. Sense saber-ho, arribaria a la planta que li canviaria la concepció del dolor: la planta dels nens amb càncer. “Aquests nens i nenes, amb els caparrons afaitats, eren la pura imatge de l’esperança, l’alegria i la innocència. Quan vaig tornar a l’habitació, no vaig poder evitar plorar”, recorda. No obstant això, ben lluny d’enfonsar-lo, aquella visita improvisada li va servir per reconsiderar com percebia el seu estat i per a una cosa molt més important: acceptar la seva situació. “Per fi vaig captar el sentit profund del misteri de la redempció. No en el sentit cristià, sinó com un procés de maduresa espiritual i d’acceptació serena del meu patiment, com una conseqüència inevitable d’uns hàbits nocius que, al final, van passar factura”.

A partir d’això va començar un procés de canvi: el Román va començar a ballar un vals amb el dolor, la malaltia i la proximitat d’aquella “dama de l’alba” per veure què li tenien preparat, quines lliçons amagaven darrere de l’aparença de desesperació i patiment. D’aquesta manera, amb el temps i acompanyat en tot moment per Ainhoa Sánchez, psicòloga de l’Equip d’Atenció Psicosocial (EAPS) Creu Roja Tenerife del Programa per a l’atenció integral a persones amb malalties avançades de ”la Caixa”, que treballa estretament amb la Unitat de Pal·liatius de l’hospital, va aprendre a prioritzar altres coses. Fer una vida senzilla i mantenir relacions més properes amb els altres van pujar uns quants graons en la seva piràmide de valors. També va recuperar l’hàbit de l’escriptura i va reprendre el camí d’una espiritualitat perduda, tot i que sense estar lligat a cap doctrina en particular.

Avui, des d’aquest estat de serenitat, agraeix l’ajuda dels professionals sanitaris de la Unitat de Pal·liatius i de l’Equip d’Atenció Psicosocial, i també dels metges de capçalera, pneumòlegs, infermers i auxiliars que l’han atès al llarg d’aquests anys. També se sent afortunat per la presència dels amics “de debò” i l’amor incondicional de la dona i les filles. “A les meves filles els demano que adquireixin només els bons hàbits dels pares: que no fumin, que beguin amb moderació, que no es busquin problemes innecessàriament, perquè la vida ja els en posarà al bell mig del camí, i que no renunciïn a les coses boniques de la vida”.

Ja des de casa, el Román contempla, serè, el disc solar que emergeix de l’horitzó, com una bombolla de sabó, o com l’au fènix preparada per emprendre el vol. Aquesta vegada, sense por, amb confiança. “Estic convençut que l’aventura col·lectiva de l’ésser humà en aquesta vall de llàgrimes és, malgrat totes les evidències en contra, una aventura que acaba bé”.

 

Il·lustració: Verónica Cassiani