“El moviment no menteix”, diu María González, la gestora cultural que és al darrere del festival Mes de Danza de Sevilla. I no tan sols no menteix, sinó que pot ser clau per conèixer-se un mateix o interactuar amb els altres i constituir, així, una formidable eina pedagògica. Amb aquests plantejaments, la María va llençar fa quatre anys la iniciativa Mi Cole Baila que, amb el suport del programa Art for Change ”la Caixa”, està acostant la dansa als escolars sevillans amb uns resultats sorprenents.     

Mes de Danza fa 26 anys que presenta a Sevilla les propostes de dansa contemporània més diverses i estimulants. La idea no es només oferir els millors espectacles als amants de la disciplina, sinó també acostar-la a un gran públic que, per desconeixement o per condicionament social, no va a aquesta mena d’esdeveniments.

A aquest mateix afany respon la iniciativa Bailar mi Barrio que, des del 2016, convida els veïns de diversos barris sevillans a participar en un projecte de dansa comunitària. La dansa deixa així de ser una disciplina reservada a una elit per inserir-se en la vida dels barris de manera natural i, el que és més important, participativa.

 

Ilustración niña practicando danza

 

El pas següent era lògic i amb Mi Cole Baila, María González i la ballarina i coreògrafa Elisa del Pozo s’han centrat a transmetre tot allò de bo que pot aportar la dansa als escolars sevillans.

Són 15 sessions de treball, fetes en horari lectiu, que comencen després d’una trobada amb els professors en què s’estableixen objectius pedagògics. Al final, els escolars de 4t i 5è de primària actuen de teloners d’una gran companyia internacional en un teatre amb capacitat per a 400 persones dins del festival Mes de Danza, cosa que té diversos avantatges, segons la María. “Primer, perquè els treu pressió saber que el públic veurà després l’espectacle d’una gran companyia, però alhora estan actuant en un entorn professional. També és l’oportunitat perquè les famílies d’aquests nens i nenes s’acostin a una pràctica que no acostuma a pertànyer al seu entorn.”

En l’aspecte estrictament pedagògic, la primera aportació de l’activitat té a veure amb l’interès dels alumnes. Acostumats a classes en què el professor més aviat està estàtic, els nens i les nenes escolten amb més atenció quan el saber s’expressa a través del moviment. A més, les activitats i els exercicis es vinculen als continguts que estan treballant a classe i es busca “un eix basat en valors, com pot ser la prevenció de l’assetjament escolar o de l’addició a les noves tecnologies, o la identitat dins d’un grup”, explica l’Elisa. “Enguany el tema ha estat la contaminació per plàstics.”

Una altra de les grans aportacions de la iniciativa és que, segons diuen els mateixos responsables dels centres educatius, les relacions canvien. “Els exercicis que fem a classe permeten que companys que mai no es dirigien la paraula ara s’escoltin més, connectin més i s’expressin millor. La clau és crear un espai on se sentin més còmodes”, explica l’Elisa.

El fet que l’activitat es faci a començament de curs contribueix “a cohesionar el grup, a canviar els rols i a integrar-hi els nouvinguts, com va ser el cas d’un noi refugiat que ha vingut enguany”, diu la María.

“També em va emocionar el cas d’un nen africà a qui alguns companys no volien donar la mà. L’activitat va propiciar que tinguessin contacte físic i es normalitzessin les relacions. El dia de l’actuació em va dir que havia estat el millor dia de la seva vida”.

Hi ha, evidentment, certes reticències al començament: nens que per timidesa o perquè creuen que “la dansa és de nenes” es resisteixen a participar-hi. En aquest sentit, l’Elisa recorda un nen que hi va intervenir de mala gana i que va caure en ple assaig general. Es va haver de posar a improvisar, i va descobrir recursos que ell mateix desconeixia. “En acabar, em va dir que mai no havia pensat que seria capaç de fer una cosa així en la vida. S’ho havia passat tan bé que li va demanar a la seva mare que l’apuntés a classes de dansa. Amb això ja vaig pensar que s’havia aconseguit un objectiu i que havia caigut una altra barrera”.

La iniciativa no ha trigat a despertar l’interès de moltes escoles i institucions públiques, que veuen en Mi Cole Baila una eina estimulant que pot contribuir a millorar els greus problemes de fracàs i abandonant escolar que pateixen alguns barris de Sevilla.

L’Elisa destaca que l’activitat enganxa en poc temps els alumnes: “Aquí no es busca l’excel·lència, sinó que gaudeixin amb el procés, que aprenguin el que puguin. El fet que no hi hagi “errors” com a tals fa que se sentin molt còmodes. Segons la coreògrafa, a l’escola els infants amb massa freqüència se senten jutjats. En canvi, amb la dansa “aprenen a equivocar-se, a corregir-se, a mesurar-se, i això és una eina brutal per a l’autoconeixement”.

I, com en tot procés d’educació, sovint la persona que ensenya acaba aprenent més del que esperava. L’Elisa recorda la frase que li va dir un nen de 8 anys a qui va preguntar què era la dansa: “Em va dir que la dansa és un conjunt de moviments que uneixen les persones. Em va semblar una resposta meravellosa.”

 

Text: Raúl M. Torres
Il·lustració: Espe Maestro