La meva mare és al·lèrgica als avions i a l’aventura en general. Només ha viatjat una vegada fora d’Espanya. Va ser el 2010, quan va volar a París amb el pare per celebrar les noces de plata. Per això, quan li vaig explicar que volia marxar als Estats Units durant el segon any de la beca de periodisme que em van donar ”la Caixa” i l’Agència EFE, es va espantar una mica i em va animar a canviar-ho per Portugal. Al final la vaig convèncer (li vaig explicar una mentida i li vaig dir que les altres opcions eren Veneçuela i Palestina) i, ara que aquests nou mesos a Nova York s’han acabat, fins i tot ella reconeix que va ser una bona decisió. A la Gran Poma vaig aprendre una barbaritat de coses i vaig anar descobrint moltes curiositat que anava explicant a la mare i que ara també comparteixo amb vosaltres.

  • No és estrany que una estrella de Hollywood et serveixi cafè. Quan vaig entrevistar la Sharon Stone, em va sorprendre que només passar la porta el primer que va fer va ser servir-nos una tassa de cafè als periodistes. Després vaig descobrir que això també ho fa l’Angela Merkel. La cancellera alemanya és conscient que és una governanta molt poderosa i, per no intimidar, serveix ella mateixa el cafè als convidats, segons em va explicar la María-Paz López, corresponsal de La Vanguardia a Berlín. Imagino que amb la protagonista d’Instint bàsic passa el mateix. O senzillament és molt amable, no ho sé.
  • Junket no és el president de la Comissió Europea. Perdoneu l’acudit, però és que la primera vegada que el meu cap a nova York va esmentar aquesta paraula, anava tan perdut que fins i tot vaig pensar en en Jean-Claude. Però no, un junket és un acte de premsa que organitzen els estudis de cinema per promocionar una estrena i en el qual els actors concedeixen entrevistes d’escassos minuts als periodistes. Com ho sap prou bé Paquita Salas, estan plenes de luxes: acostumen a ser en hotels de cinc estrelles, el càtering que hi ha és fabulós, hi ha maquilladors i perruquers a disposició dels periodistes i, si vens d’una altra ciutat, pots tenir sort i allotjar-te al Ritz la nit prèvia a l’entrevista.
    El meu primer junket es va frustrar abans de començar. Només aterrar, em tocava entrevistar Kevin Spacey pel seu paper a All the Money in the World, però dies abans de la cita van esclatar les acusacions contra ell per abús sexual i ho van cancel·lar. Al final, van eliminar Spacey a postproducció i van contractar un altre actor per substituir-lo. Tot i que me’n vaig quedar amb les ganes, me’n vaig poder rescabalar entrevistant altres actors, com Sharon Stone, Dwayne Johnson (la Roca), 50 Cent, Gerard Butler, Neil Patrick Harris, Drew Barrymore, l’elenc de Queer Eye i molts altres.
  • A Nova York, si vols quedar amb els amics, treus l’agenda. Una de les coses que més trobava a faltar de Barcelona era la possibilitat de quedar amb els amics en qualsevol moment i sense cap pla concret. Escriure un missatge i, al cap de 20 minuts, estar junts en una plaça prenent alguna cosa. A la Gran Poma no va així. Les grans distàncies i l’addicció a la feina fan que els compromisos socials es planegin amb antelació. A més, la visió productivista que els novaiorquesos tenen de la vida provoca que, fins i tot fora de la feina, vulguin sentir que estan aprofitant el temps (quality time, en diuen). Per això, abans de proposar de quedar amb alguns amics havia de mirar les agendes culturals de la ciutat. Ben aviat vaig aprendre a canviar allò de “Anem a fer una birra?” per un “Escolta, vols anar a veure aquesta exposició que acaben d’inaugurar?”. Un consell: la newsletter de Nonsense NYC et pot salvar d’un destret.

 

 

 

 

  • A Nova York, si vols quedar amb els amics, treus l’agenda. Una de les coses que més trobava a faltar de Barcelona era la possibilitat de quedar amb els amics en qualsevol moment i sense cap pla concret. Escriure un missatge i, al cap de 20 minuts, estar junts en una plaça prenent alguna cosa. A la Gran Poma no va així. Les grans distàncies i l’addicció a la feina fan que els compromisos socials es planegin amb antelació. A més, la visió productivista que els novaiorquesos tenen de la vida provoca que, fins i tot fora de la feina, vulguin sentir que estan aprofitant el temps (quality time, en diuen). Per això, abans de proposar de quedar amb alguns amics havia de mirar les agendes culturals de la ciutat. Ben aviat vaig aprendre a canviar allò de “Anem a fer una birra?” per un “Escolta, vols anar a veure aquesta exposició que acaben d’inaugurar?”. Un consell: la newsletter de Nonsense NYC et pot salvar d’un destret.
  • Els novaiorquesos són els reis del networking (i això de vegades cansa). A totes les festes a les quals anava a Brooklyn, la segona cosa que em preguntaven (el primer era el meu nom, que sempre pensaven que era rus) és a què em dedicava. Els novaiorquesos no deixen passar cap oportunitat per fer networking i això de vegades cansa. La meva angoixa per aquesta tragèdia del primer món l’ha plasmat la humorista Rocío Quillahuaman en aquest vídeo. Si el networking aprobetxategi existeix a Barcelona, imagineu a Nova York.
  • La redacció del New York Times mola molt. Com que cada ovella troba la seva parella, ben aviat em vaig fer amic d’algú que treballava al Times i li vaig demanar que em fes una visita per la redacció. I encara que els últims anys hagin llogat diversos pisos a altres empreses per ajustar els comptes, les oficines que tenen em van deixar bocabadat. Tenien moltíssimes zones de lleure i descans, diverses taules altes per treballar dempeus (una idea que María Ramírez va portar a El Español i que tinc entès que va molt bé per a l’esquena) i cafeteries on et cobres tu mateix (això no tinc tan clar si funcionaria a Espanya); ah, i amb diverses prestatgeries de menjar sense gluten, cosa que com a celíac sempre agraeixo.

Les meves anècdotes a la Gran Poma podrien omplir un podcast, així que ho deixo aquí. A Nova York vaig ser molt feliç, i encara estic assimilant que això d’entrevistar dones com l’Alaska o la Chana pel matí i anar als millors musicals de Broadway de nit s’ha acabat. Almenys m’alegro de saber que a Barcelona no pagaré 12 euros per una copa de vi. Com a mínim és un consol…

 

**Si t’agradaria viure una experiència semblant a la que ha viscut el Sergi, encara tens uns dies per apuntar-te a la convocatòria 2018 de les beques, que acaba el 17 de setembre. 

 

 

Relat: Sergi Santiago