“Hem de començar a estimar per no emmalaltir i emmalaltim quan una prohibició interna o externa ens impedeix estimar, va escriure Freud a Introducció al narcisisme. I hi va afegir: “per això no hem de menysprear l’amor com a poder curatiu dels deliris”. I l’amor és, precisament, el tema de la producció teatral que la companyia Teatro En Vilo està creant, amb el suport d’Art for Change ”la Caixa”, amb unes 20 persones amb malalties mentals.         

Quan va entrar en el món del teatre, Andrea Jiménez volia fer riure la gent. Ara, de manera gairebé inesperada, es trona fent de terapeuta ocasional. “Sempre que dirigeixes una obra de teatre, i sobretot si la dirigeixes a partir de l’experiència de l’actor, com acostumem a fer a Teatro En Vilo, acabes sent una mica terapeuta, perquè has de dirigir amb molta cura i respecte. I alhora ser una mica provocadora: desafiar i cuidar alhora”, afirma la madrilenya, directora, juntament amb Noemí Rodríguez, Transformando el ahora, un dels 18 projectes seleccionats a la convocatòria Art for Change ”la Caixa” del 2017.

El projecte va començar quan una amiga de l’Andrea, que s’estava preparant per fer el paper d’una persona amb esquizofrènia en una pel·lícula, va conèixer la tasca del Centro de Rehabilitación Laboral de Carabanchel i, arran d’una conversa sobre els usos transformadors del teatre, l’Andrea i la Noemí van decidir muntar-hi tallers escènics amb persones amb malalties mentals (des de l’esquizofrènia fins a trastorns psicòtics, de la personalitat o de l’estat d’ànim).

 

 

“Des del primer any ja va ser increïble la força de les sessions i veure com anaven canviant els participants: anaven guanyant confiança, autoestima, espontaneïtat i felicitat. La psicòloga del centre estava impactada”, afirma l’Andrea, “així que ens vam animar a muntar una obra teatral amb ells”. I aquest amb vol dir que ells participen en totes les fases de la producció, des de la creació dels textos fins a la interpretació, l’escenografia, el vestuari i la producció.

“La relació que hem desenvolupat és d’artista a artista”, explica l’Andrea. “En el centre del projecte hi ha la seva proposta, els seus testimonis, el que els agrada i els interessa.” Parteixen d’escenes famoses al voltant del tema de l’amor (des de Romeu i Julieta fins a Quan en Harry va trobar la Sally, Casablanca o Pretty Woman) i li passen el filtre de les seves vivències. L’autobiografia es barreja amb la ficció.           

El projecte està orientat principalment a fer que els participants guanyin habilitats relacionades amb la feina. “Ens podríem haver limitat a les habilitats socials, de presència física i de gestió del cos”, explica l’Andrea, “però vam mirar d’anar més enllà del que és purament tècnic per tractar el plaer. Perquè l’objectiu de qualsevol producció teatral nostra és redescobrir el plaer de pujar a un escenari i de ser mirat i deixar que et mirin”.

El teatre té el superpoder de convertir la realitat en joc i pot ajudar als participants a millorar coses que es perden amb la malaltia, com el benestar, el fet d’estar a gust amb el teu cost, de sentir-te útil, la creativitat o l’expressió. “Veure una persona que fa 10 anys que fa teràpia, amb moltes dificultats per expressar emocions i sentiments, posar-se a plorar metre llegeix un poema d’amor que li recorda la joventut és impressionant”, confessa la directora. “Sobretot, perquè entens que ha trobat un lloc de confiança molt gran on deixar-se veure.” Als tallers, la llibertat de fer, estar i compartir és primordial. “I això potser els canvia la perspectiva amb què veuen la vida: perquè per a ells l’essencial és trobar una feina, però abans de començar a treballar cal començar a viure.”

A més, l’espectacle pot servir també per trencar prejudicis, “perquè el que el públic hi trobarà són persones que han tingut la valentia de posar-se a l’escenari i deixar-se veure del tot: amb les seves pors, els seus somnis i els seus desitjos, sense màscara, a la clara. De fet, quan treballes amb persones que no són actors, em sembla meravellosa aquella fragilitat de qui puja a l’escenari per primera vegada. És com treure un vel. I aquest despertar és per a nosaltres el sentit del teatre”, sentencia l’Andrea. Pel que fa a l’objectiu artístic, explica que per a elles, al final “tot es tradueix en si, quan s’acaba la funció, al públic li brillen els ulls o no. Si li brillen és que ho hem aconseguit”. Ho comprovarem el 30 de juny a CaixaForum Madrid.

 

Fotografia: Iciar J. Carrasco