Tothom sap que l’exercici físic, encara que sigui lleu, aporta incomptables beneficis per al cos i la ment. El que no és tan obvi és que pugui ser també molt útil per lluitar contra la solitud i crear vincles amb persones de la nostra comunitat. És el que hem descobert gràcies a Tot Raval, una entitat del popular barri barceloní que fa front a nombrosos i diversos desafiaments. Emmarcada dins del Projecte d’Intervenció Comunitària Intercultural (ICI) de l’Obra Social ”la Caixa”, Tot Raval busca millorar la salut i la convivència en un barri injustament estigmatitzat. Una de les iniciatives més originals és Movem el Raval, un seguit de caminades organitzades per fomentar l’exercici físic, però també perquè persones de cultures diferents es coneguin millor i aprenguin a apreciar-se.

El clima s’ha portat bé aquest imprevisible mes de maig barceloní i el sol brilla a la Rambla del Raval. Avui és dijous, així que toca caminada. Els participants van arribant al voltant de la famosa estàtua del gat de Botero, se saluden, s’abracen i fan broma. Gairebé tots es coneixen i, en qualsevol cas, tots acabaran tenint alguna mena de contacte. “Aquesta és la idea: durant la caminada la gent sempre va parlant. Així tenen l’oportunitat de xerrar amb gent que, si no, no parlarien”. Ens ho explica Carmen Fuertes, coordinadora de l’Àmbit de Salut Comunitària de Tot Raval, una fundació que promou el treball associatiu al barri.

 

 

“El Projecte d’Intervenció Comunitària Intercultural (ICI) té una metodologia molt concreta: establir contactes i sinergies amb el territori, identificar necessitats i fortaleses del barri i, a partir d’aquí, proposar-hi intervencions”. Una de les necessitats més grans es va detectar en l’àmbit de la salut mental: problemes d’ansietat i solitud entre les persones grans que se sobreposaven als de la inserció laboral i integració de la població estrangera. Així va néixer la idea de les caminades, “primer per promoure l’activitat física com a factor de benestar i salut i, després, també per afavorir les relacions socials i enfortir el teixit associatiu”.

Els participants s’hi apunten a través dels Centres d’Atenció Primària i, si bé el perfil tipus seria el d’una persona gran amb problemes de salut i solitud, el ventall s’amplia especialment gràcies a la població estrangera. “La meitat de la població del Raval és d’origen estranger i, per a una persona que encara no domina l’idioma, activitats físiques com els passejos són una gran oportunitat per crear nous vincles”.

El grup es posa en marxa amb ganes però també amb xivarri i el Gaetano, un dels monitors, ha d’estar pendent dels que es queden enrere. Ens parla de les estratègies que té perquè els participants s’acostin els uns als altres: “Durant la passejada anem incorporant exercicis físics de baixa intensitat, i també jocs cooperatius i de contacte per facilitar la inclusió”. A poc a poc, la gent connecta i alguns estereotips lligats a l’origen dels participants van caient.

És el cas de la Ramona Vegazo, dominicana de 55 anys, que va començar per recomanació de la seva infermera per combatre la diabetis. Creu que aquesta és una bona oportunitat per canviar la imatge que, segons ella, molts locals tenen dels llatinoamericans. Per la seva part, Aicha Mahamsani, d’origen marroquí, té 53 anys i s’estrena en les caminades, encoratjada per la seva infermera. “Porto a Barcelona des dels anys 90 i no tinc problemes d’integració, m’avinc amb tothom. Però és una bona ocasió per ensenyar la cultura marroquina als espanyols, perquè vegin que no som tan diferents”.

Un altre dels beneficis de la caminada és la nova relació que es crea entre el personal mèdic i els pacients. La Montserrat Rodero, infermera del CAP Drassanes, destaca que la seva relació amb ells ha millorat: “Normalment ens veuen com una autoritat i no s’atreveixen a explicar-nos segons què. Quan fan aquestes activitats amb nosaltres, els pacients s’obren més i nosaltres els coneixem millor”.

 Una opinió que comparteixen la Dolors, de 87 anys, i la Isabel, que en té 80. Caminen abraçades pel Passeig Marítim, radiants i encantades d’haver-se fet amigues gràcies a les caminades. “Som veïnes, però mai no havíem parlat”, ens explica l’Isabel, que també s’alegra de tenir ara una relació de confiança amb la seva infermera habitual. “No hi ha res més trist que la solitud”, ens diu abans de girar-se cap a la seva nova amiga: “El que necessitem és que ens escoltin, oi, estimada?”.

 

Text: Raúl M. Torres
Fotografia: Clara de Ramón