13.000 quilòmetres separen Madrid de Cambodja. Però la distància mai no ha estat un inconvenient per a l’ONG PSE Por la Sonrisa de un Niño, que cada any posava rumb al país asiàtic amb els seus voluntaris. Tampoc ho ha estat enguany, encara que la crisi sanitària de la COVID-19 no els permet viatjar. Per continuar ajudant, han creat el repte Phnom Penh Express, amb el qual recorreran la distància que separa Madrid de Cambodja per recaptar fons i distribuir aliments per a les famílies més vulnerables, la situació de les quals s’ha agreujat amb la pandèmia. Per aquesta iniciativa, s’han convertit en La causa del mes impulsada per la Fundació ”la Caixa” i la plataforma de micromecenatge migranodearena.org.

Quan li demanem a Pablo Alonso, coordinador general de PSE Por la Sonrisa de un Niño a Espanya, amb quin futur somia un nen cambodjà que ha nascut en una família pobra, dubta, perquè fins fa uns anys no hi havia tal futur. Es posaven a treballar des de ben petits recollint escombraries de l’abocador més gran de Phnom Penh, capital de Cambodja, amb l’objectiu de treure un dòlar al dia de la venda de residus a altres països asiàtics i, així, ajudar a mantenir la família. “Imagina que cada dia has d’anar a un abocador i estar-t’hi 12 o 15 hores treballant per tornar amb aquest dòlar. No hi ha esperança”, comenta. No obstant això, d’uns anys ençà, la situació ha canviat. Just els anys que PSE fa que treballa a Cambodja per dotar tots aquests nens d’aixopluc, aliment i educació.

 

Ilustración chico y chica joven con marco redondo y rodeados de rayos de color azul y rojo

 

Si Pablo fa comptes de les despeses mitjanes d’una família cambodjana, corrobora que aquesta situació és de pura supervivència. “Viuen en barraques, moltes de les quals no tenen llum ni aigua corrent, per les qual paguen uns 47 dòlars al mes de lloguer. A això cal afegir-hi la quota mensual de l’escola, un dòlar en alimentació per cada membre de la família… què els queda? Si el sou d’un professor fins fa uns anys era de 90 dòlars al mes…”.

Per això ha de lidiar cada dia amb uns pares que “molt sovint no conceben ni entenen ni comparteixen que els vulguis donar als fills una educació”, comenta Elena Espinosa, voluntària de PSE. “Perquè educar un nen és treure-li capacitat de generar ingressos per a la família”. No obstant això, veu amb orgull com molts infants, ara adults i formats a l’escola PSE, estan actualment treballant en restaurants i agències de turisme a la capital; d’altres són metges o fins i tot cineastes que van estudiar a l’escola de cinema que el fundador de l’ONG també va muntar a Cambodja.

A dia d’avui tenen més de 6.500 infants, als quals donen una ajuda integral. “Fem un seguiment molt exhaustiu amb els nostres serveis socials dels focus de pobresa per trobar les famílies més vulnerables i els donem suport perquè aquests nens puguin tenir un futur”, comenta el Pablo. Famílies que amb la crisi sanitària mundial han vist com la seva situació esdevenia encara més crítica. “Les feines de recollida i venda d’escombraries s’han aturat; la frontera està tancada i no poden exportar el material per reciclar-lo. A més, a causa del tancament de les escoles i els internats, les famílies tenen els nens a casa, així que la situació és dramàtica: no poden pagar els lloguers i tenen més boques per alimentar, perquè mentre són a PSE, l’ONG dota els nens de tot el que cal”, ens explica el voluntari Julián Feijóo.

Aquest context crític se suma a la impossibilitat de viatjar a Cambodja dels voluntaris espanyols, francesos i britànics per dur a terme el Programa de continuïtat escolar, creat a mode de campament d’estiu per continuar cuidant els nens i evitar l’abandonament escolar que es produeix quan comencen a treballar a l’estiu amb les famílies. Per això, han posat en marxa el repte Phnom Penh Express, amb el qual estan recorrent, sense moure’s de la ciutat, la distància que separa Madrid de Cambodja mentre recapten fons per continuar donant suport a les seves famílies.

“Ja que no podem arribar a Cambodja, ho fem virtualment, fent un esforç físic real que, al final, el que intenta dir és que nosaltres ens continuem esforçant perquè ens continueu ajudant”, explica el Luis Juan, un dels voluntaris en plena cursa. L’objectiu és recaptar 45.000 € per comprar paquets de menjar que distribueixen cada mes, com l’arròs i altres aliments, que contenen nutrients extra (que en aquesta part del món abunden) com ara conserves de peix, ous i fruita.

Ja estan molt a prop de l’objectiu i esperen sobrepassar-lo per arribar a més famílies. Encara tenen fins al dia 28 de juny per aconseguir-ho. Després, com apunta el Pablo, esperen que el Govern cambodjà torni a obrir l’escola per recuperar la seva formació a l’agost i buscar noves fórmules per continuar ajudant des d’aquí.

La situació és molt complicada per a aquests nens per molts motius. No cal anar gaire enrere en el temps per trobar una història de guerra i brutalitat que encara avui fa estralls a la memòria d’uns pares tocats per la tragèdia i la crueltat. Cambodja és un paradís, però també un dels països més pobres d’Àsia. Una pobresa que, malgrat tot, no el fa gris, sinó verd, càlid i amable, en això coincideixen tots els voluntaris. Per això, l’anomenen el país dels somriures.

 

Text: María G. Aguado