Traduir Under the Bridge dels Red Hot Chili Peppers o Work de Rihanna a un llenguatge purament visual pot semblar una feina titànica. Com t’ho fas per transmetre els aguts i els greus? Les rimes? Els jocs de paraules? Com pots seguir el ritme? Els llenguatges fàcil i corporal es poden convertir en cançons? Sembla que sí. Així ho demostren el “duet meravelles” format per la cantant Rozalén i la intèrpret de llengua de signes Bea Romero. Elles creen música que es canta amb les mans i s’escolta amb els ulls. Una petita revolució sensorial que es va poder apreciar el passat Dia Nacional de les Llengües de Signes Espanyoles, en un concert promogut juntament amb altres entitats per la Delegació de Voluntaris de Madrid de ”la Caixa”.

La María Rozalén va néixer a Albacete, i canta i toca la bandúrria des de la infantesa, viscuda a la serra del Segura. La mare sempre li cantava, “i molt bé”, puntualitza la filla, tota orgullosa. Va passar els anys d’estudiant a Múrcia i Madrid, on va cursar psicologia i un màster en musicoteràpia. Potser d’això li venen l’interès per l’àmbit social, la fe en les persones i la voluntat per fer la música accessible a tothom.

Una nit de setembre del 2012, Rozalén va pujar a internet el seu primer videoclip, 80 veces, en què la seva amiga Bea Romero traduïa la lletra a llengua de signes en una coreografia perfectament cronometrada. Aquella primer nit, el vídeo va tenir 10.000 visites. Ara en té més de 13 milions. No van tardar a fitxar-la a Sony i RLM. I el seu últim àlbum ha estat disc d’or.

 

 

A la seva companya d’aventures la va conèixer en un curs de sensibilització sobre desenvolupament per a joves cooperants a Bolívia. A la Bea, que treballava d’intèrpret en un institut, sempre li havia agradat la música i jugar amb l’expressivitat i el llenguatge corporal. De fet, interpretar o “ballar”, com diu ella, les cançons ja ho feia sovint quan estava de festa a casa amb les amigues. “El cos m’ho demana força, em surt de manera natural i, a més, em sembla una feina preciosa d’adaptació per intentar transmetre tant el missatge que hi ha a la cançó com la música i els sentiments”, ens explica. Tots sabem de sobres l’importantíssim paper que té la comunicació no verbal en l’expressió de les emocions, de manera que no ens hauria de sorprendre que algú pugui riure o plorar amb les mans.

“Ens vam conèixer i ens vam fer fans mútues. A mi em va encantar la seva llengua i la seva expressivitat, i a ella, les meves cançons”, segueix Rozalén. “I en les nits de guitarra i gresca, ens vam començar a fer íntimes.”

Diuen que la primera cançó que van cantar juntes va ser Al amanecer de Los Fresones Rebeldes. I el primer concert, en una escola d’Albacete on hi havia nens del Sàhara amb discapacitat. “Vam veure que juntes aconseguíem un resultat molt potent.” I ara animen altres artistes perquè es llancin a fer concerts inclusius. “Tots hauríem de tenir els mateixos drets i les mateixes oportunitats per gaudir de la cultura”, afirma la manxega.

“Per a moltes persones amb dificultats auditives o sordesa, els nostres concerts són la primera ocasió en què poden gaudir de debò de la música i compartir-la amb les persones que estimen. I això és emocionant de nassos.” Però a Rozalén també li encanten les reaccions de les persones oients: “Hi ha qui ens diu que mitjançant la llengua de signes poden entendre millor les lletres. Estimular més sentits alhora enriqueix i suma a tots els nivells”. I la Bea no hi podria estar més d’acord: “Veure que estan gaudint alhora d’un espectacle tant persones sordes com orients és molt i molt emocionant”.

 

Il·lustració: María Medem