Des que el món és món, els animals construeixen caus per tenir cura de les cries, per protegir-se del fred i dels depredadors. I, en certa manera, els éssers humans també vivim en caus. Perquè, tot i que no els construïm amb les nostres pròpies mans, també fem de les nostres cases els nostres refugis. Indrets on quedar-nos, créixer i envellir a gust. Però què ha de tenir una casa per garantir un bon envelliment? És la pregunta que es planteja un nou estudi dut a terme per l’Observatori Social de ”la Caixa”.

Una casa –ja estigui feta de branques i de fang o de ciment i maó– és un indret segur i conegut que ningú voldria abandonar. Ja ho cantava alegrement David Byrne: “Home is where I want to be”. Per això no sorprèn que, segons l’estudi Envellir a casa. Millor al poble o a la ciutat?, dut a terme per la sociòloga Irene Lebrusán Morillo en col·laboració amb l’Observatori Social de ”la Caixa”, el 96,4 % de la gent gran s’estimi més envellir a casa. El problema és que això de viure cada vegada més anys és un fenomen força recent i moltes de les cases antigues no estan preparades per a aquest nou escenari.

 

 

Indica l’estudi, per exemple, que més de 5 milions de persones més grans de 65 anys viuen a Espanya en edificis amb problemes d’accessibilitat, fet que els complica participar a la vida social i fins i tot ser atesos en cas d’emergència. Altres més de 3 milions no tenen calefacció i 431.818 persones ni tan sols aigua corrent. Les condicions d’un habitatge i la salut física i mental dels seus habitants es relacionen estretament al llarg de tota la vida, però encara més a la vellesa. Així que la consigna és senzilla: cases sanes per a un envelliment saludable.

A més, l’informe revela que les llars de pobles petits (en primer lloc), per tenir un ventall més gran de formes solidàries d’accés a l’habitatge, i els de les grans ciutats (en segon lloc), per beneficiar-se de mesures més àmplies per lluitar contra l’infrahabitatge, són els que millors condicions reuneixen. És en els municipis de mida mitjana on els vells de la tribu ho tenen més difícil: allà viu ni més ni menys que el 37,1 % de les persones d’edat avançada en vulnerabilitat residencial extrema.

Això no significa que la gent gran hagi d’abandonar casa seva, el refugi on han viscut sempre, i mudar-se al poble. El que vol dir és que s’han de millorar els habitatges que no garanteixen els mínims habitables. Que cal posar línies telefòniques on no n’hi ha, ascensors en lloc d’escales massa dretes, garantir que cada casa té com a mínim un bany privat i arreglar els edificis en mal estat per poder viure una vellesa autònoma i de qualitat. Perquè, com deia Le Corbusier –per a qui construir era donar a l’ésser humà una closca–, la casa ha de ser l’estoig de la vida, la màquina de la felicitat.