Per avançar, la ciència no necessita només instruments sofisticats i regles matemàtiques fèrries. Molts exemples de grans científics avançats al seu temps —encapçalats per Albert Einstein, però també per Hipàtia o Galileo Galilei—, demostren que, per descobrir alguna cosa nova, a vegades cap pensar més enllà del que és raonable. La d’avui és precisament la història d’un científic que es va atrevir a somniar més que cap altre i la d’una autora que va fer servir la imaginació per arribar a llocs als quals, 200 anys més tard, està arribant la ciència. És la història de Frankenstein, el misteri del qual encara ens intriga i fascina. Tant que, el 26 d’abril passat, quatre experts en ciència i literatura es van reunir a CaixaForum Madrid per retre-li homenatge.

A Víctor Frankenstein no només se li ha pres el nom —molts encara creuen que Frankenstein és el nom del monstre—, sinó que s’ha reduït la seva figura a la d’un mer científic boig i megalòman. És més còmode pensar així i la lliçó moral sembla més evident: compte amb buscar els límits, perquè un cop els trobis pot ser que no t’agradin tant. Però, en realitat, el Víctor Frankenstein ideat per Mary Shelley és un personatge molt més complex i així van voler mostrar-lo els convidats a la xerrada La ciència actual rescata Víctor Frankenstein. Mary Shelley, una amant de la ciència”, organitzada per l’Obra Social ”la Caixa” i el Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO) per celebrar la Nit dels Llibres madrilenya.

 

 

Tot i que són molts més els qui l’han vist que llegit, la història de Frankenstein la coneix tothom: un científic dona vida a un monstre unint parts de diversos cadàvers, es rebel·la contra el seu creador i tots dos acaben perdent-se en la distància i la foscor (“una de les metàfores més boniques per anomenar la mort”, segons l’escriptor Fernando Marías, moderador de la xerrada). En realitat, mogut per la mort de la seva mare, el Víctor es proposa descobrir el secret de la vida per eliminar tota malaltia de la humanitat i fer-la invulnerable a tot excepte a la mort violenta. Vist així, els experiments no són tant les fantasies d’un home jugant a ser Déu com la tràgica història d’un científic que busca el màxim de benefici per als qui el rodegen. “Evitar la crueltat en la mort és precisament el que volem fer els metges i investigadors”, afirma María Blasco, directora del CNIO, tot i que ella prefereix definir-se com a “especialista en immortalitat molecular”. “Jo he viscut aquest mateix entusiasme de Víctor pel descobriment del desconegut: és el que sentim quan investiguem”.

Blasco confessa que el que més la va fascinar quan va llegir Frankenstein van ser les similituds que va trobar entre el llibre i la història científica més recent. “El desig de Víctor per descobrir com transmetre la vida s’acabaria fent realitat el 1953, amb el descobriment de l’estructura molecular de l’ADN”, explica. “D’altra banda, recentment ha aparegut a Nature un article sobre la possibilitat de reactivar algunes funcions en el cervell d’un animal mort”, tal com Mary Shelley va imaginar.

L’escriptora devia fer servir la seva fantasia imparable, però, com explica l’escriptor i traductor Lorenzo Luengo, es fonamentava en un coneixement profund dels avenços científics de l’època. “Inspirada per El temple de la naturalesa, en què Erasmus Darwin afirmava haver creat vida espontània, i per les reunions científiques de la Societat Lunar de Birmingham, Mary va obrir una via totalment nova en la literatura: la de la ciència-ficció”.

La jove escriptora va donar vida a una història tan i tan fèrtil que Frankenstein ressona fins i tot en llibres que no han estat directament inspirats per ell: n’és un exemple El error de Clara Ullman, la tercera novel·la de l’actriu i productora teatral Cristina Higueras, que va estar convidada també a la xerrada. La novel·la narra la història de la Clara, una científica que descobreix com crear òrgans humans complexos a través d’impressores 3D. Per demostrar-ho, la Clara dona vida a la Carla, un clon exacte d’ella mateixa, però que se li acabarà posant en contra. “La contradicció històrica de, per una banda, voler emular Déu i, per l’altra, sentir por del desconegut és el que ens ha portat a ampliar els límits d’allò moralment acceptat”, afirma la Cristina. I si, com l’autora anticipa, “en un futur no tan llunyà acabem convivint amb clons i cíborgs”, el que es va imaginar fa dos segles Mary Shelley avui és més actual que mai.

Deia Albert Einstein que “la imaginació és més important que el coneixement”, ja que, mentre aquest últim és limitat, la imaginació abasta el món en la seva totalitat. Al final, si la imaginació literària és la capacitat de pensar coses que no existeixen, què és la ciència sinó una manera de fer realitat aquelles coses que, en un primer moment, no ens vam poder imaginar?

 

Text: Patri Di Filipo
Il·lustració: Sergi Puyol