“La ciutat de l’infinit”. Així és com, fa molts anys, els habitants del sud-est indi van batejar la seva ciutat (Anantapur, en llengua local). Per una mena de casualitat poètica, va ser precisament a Anantapur on Vicente Ferrer va començar una llarga història de lluita per fer possible l’impossible. Ara, la fundació que porta el seu nom celebra 50 anys d’acció contra la pobresa a l’Índia amb una exposició fotogràfica a CaixaForum Madrid. Un viatge que ens porta a l’origen mateix d’un somni fet realitat.        

En una de las fotos que s’exposen fins al 29 de setembre dins de la mostra “Viatge a la ciutat de l’infinit” a CaixaForum Madrid*, apareixen dues noies vestides d’esport i amb llargues trenes negres lluint, somrients, la medalla d’or que porten cadascuna al coll. Són dues dels tretze atletes de la Fundació Vicente Ferrer que, el 2015, van representar l’equip nacional indi als Special Olympics World Games de Los Angeles, i van aconseguir ni més ni menys que 17 medalles.

 

 

Segurament, més de 40 anys abans, quan Vicente Ferrer i la seva esposa Anna van començar a construir pous i camins transitables en una regió tan àrida i pobra que fins i tot les autoritats locals recomanaven que s’evacués, ni s’imaginaven que una foto així podria arribar a ser realitat. Però cada pas que van fer va ser en aquesta direcció. Perquè, com afirma Jordi Folgado, nebot de Vicente Ferrer i director general de la fundació, “Vicente sempre deia que la pobresa i el patiment no s’han d’entendre, sinó resoldre’s. Aquesta va ser la lliçó més gran per a mi: aprendre a fugir de les teories i trobar accions eficaces davant de problemes concrets, perquè amb la pobresa no ens podem permetre perdre temps ni recursos”.

A través d’un recorregut fotogràfic en blanc i negre, l’exposició recorre la història d’en Vicente i de l’Anna, de l’Índia i de la fundació, que no és altra que la història dels milers de persones i de totes les accions concretes que han fet possible que, avui ja sí, puguem dir que a l’Índia no hi ha pobresa extrema: “La població continua sent molt pobra, però ara tenen garantit que demà també menjaran”, explica en Jordi. “Abans dèiem que la pobresa extrema tenia solució, però tot just l’albiràvem. Avui ja no tan sols veiem que és possible, sinó que ho hem demostrat”.

I això és gràcies, en part, a aquests 25 primers anys d’aprenentatge en què la fundació va assentar les bases perquè la mateixa població fos mestressa de la seva llibertat. Una gran fita, sens dubte, que és la suma de centenars de petites fites: de la primera escola per a fills de camperols el 1978, a crear centres per a menors amb discapacitat intel·lectual el 1992, d’inaugurar l’any 2000 un hospital que avui dia té més de 300 llits, a que el 2019 hi hagi més de 30.000 latrines construïdes i la crisi de salubritat que pateix el país estigui més a prop de resoldre’s.

A l’última part de l’exposició, el blanc i el negre deixen lloc a fotos a tot color projectades sobre una de les parets. Són imatges de braços aixecats al cel, de canalla que somriu. Fotos que celebren el que s’ha aconseguit, però que també reivindiquen la lluita pel futur d’una Índia que encara pot ser més brillant, que mereix ser encara més brillant. Perquè el viatge va començar a la ciutat de l’infinit, però tot just ha començat.

 

Text: Patri di Filippo
Fotografia: Bárbara Lanzat