Aquesta no és una guerra de grans explosions, sinó de petites lluites quotidianes, gairebé silencioses. Els soldats no es camuflen, sinó que van vestits de blanc. Hi ha armes, però no n’hi ha cap que faci mal. Malgrat tot, com totes les guerres, també deixa cicatrius. És també una lluita contra un enemic molt real, però ningú no sap posar-li cara. Els herois i les heroïnes d’aquesta guerra mai no admetrien ser-ho, tot i que realment ho són. Aquesta setmana recorrem la mostra “Corresponsals de guerra en el càncer de mama”, unes fotografies que fan honor a totes aquelles valentes que no surten als diaris.

El fotògraf Manu Brabo fa anys que viatja per tot el món com a corresponsal de guerra. Guanyador d’un Pulitzer el 2013, pel seu objectiu han passat els enfrontaments entre els rebels siris i l’exèrcit libi, els refugiats de la ciutat síria d’Azaz o els membres del Partit dels Treballadors del Kurdistan. Tanmateix, en aquesta ocasió ell i el seu càmera s’han hagut d’enfrontar a un repte diferent: retratar la intimitat del càncer de mama, explicar les històries de tots els qui lluiten cada dia per erradicar una malaltia que afecta una de cada vuit dones.

El resultat de tots aquests mesos de feina, “Corresponsals de guerra en el càncer de mama”, ha quedat plasmat en un llibre digital, un documental i, fins al 24 de setembre, una exposició a CaixaForum Madrid. Creat per celebrar els 10 anys de col·laboració entre Samsung i la Federació Espanyola de Càncer de Mama, el projecte és, a més, un gest de lluita en si mateix: gràcies al documental s’han recaptat 100.000 € que es destinaran a la investigació del càncer.

“Posar la càmera davant d’un pare, d’una mare, d’una esposa o d’un germà que pateix infinitament… és el pas dur, és posar-te al seu lloc. […] L’empatia la sentiràs a l’estómac, te’l remourà”, explica el Manu. Són fotografies dures, perquè miren la malaltia als ulls. Hi veiem la Patricia, operada des de fa poc, tatuant-se un nou mugró abans de l’última cirurgia de reconstrucció. Hi veiem un equip de metges practicant una mastectomia. Hi veiem la Piedad, diagnosticada fa gairebé 10 anys, a punt d’adormir-se mentre rep quimioteràpia. Són fotografies dures, sí, però perquè són honestes.

Tot i així, si en aquest projecte no hi hagués lloc per a l’alegria, només explicaria la veritat a mitges. Perquè, fins a l’últim minut, la vida continua. I per demostrar-ho tenim el retrat de la Lourdes, diagnosticada des de fa poc temps, divertint-se amb els seus dos fills al parc. O una foto de les sòcies de l’Associació de Diagnosticades de Càncer de Mama celebrant el Nadal. Surten desenfocades de tant ballar. I expliquen que la presidenta anterior, la Fina, que va morir el 2017 després de molts anys de lluita, va passar l’última nit fent el que sempre li havia agradat: brindar envoltada d’amics.

Un càncer de mama, com una guerra, no és una cosa que puguis triar. D’un dia per l’altre, les bombes et cauen a sobre i la malaltia et remou per dins. Però hi ha una cosa que totes les fotos i històries de “Corresponsals de guerra en el càncer de mama” deixen entreveure: tot i que no puguis triar la malaltia, sí que pots decidir com t’hi vols enfrontar. “De l’única cosa que es poden culpar aquestes dones és de no viure mentre encara poden. I tenen molt clar que això no ho faran”, sentencia el Manu.


Fotografia:
Miriam Herrera