A l’Anglaterra de Margaret Thatcher, la comunitat LGTBI va donar suport a la Gran Vaga de Miners perquè les reivindicacions d’aquests dos col·lectius fossin escoltades: acabar amb l’homofòbia imperant de l’època i aconseguir més drets laborals. Eren dos mons que no tenien res a veure, però conjuntament van arribar a tenir més repercussió, van omplir els carrers de Londres de diversitat i van comunicar al món que les lluites, com les emocions, quan es comparteixen tenen més força. Un missatge que avui continua molt vigent i que hem tornat a recordar gràcies a “COMPARTIDES: el valor social de les arts”, un dels projectes seleccionats en la convocatòria del 2017 d’Art for Change ”la Caixa”.

 

 

“COMPARTIDES: el valor social de les arts” és un projecte de l’entitat ARTransforma, en el qual també han participat companyies com Yur Dance, Innerland Projekt i les Impuxibles, i entitats com els Centres Ocupacionals La Marina i 1981 d’ASPROSEAT, l’Escola Municipal de Música Can Ponsic, l’Escola de Música Àngels Casa i el Cor NovAura. Gràcies a tots ells i a professionals com Jordi Cortés i Queralt Prats, directora d’ARTransforma i impulsora del projecte, es van reunir 133 professionals i no professionals de la música i la dansa, amb diversitat funcional i sense, per compartir, en primer lloc, pensaments i experiències sobre els conflictes que sorgeixen de les diferències, les discussions familiars, les lluites internes, les crisis dels refugiats o les guerres. Després, els participants van convertir les seves reflexions en moviments de ball, coreografies i peces musicals per a cor o instruments com el violoncel, el violí i el contrabaix. El procés creatiu, que va durar nou mesos i va tenir la guerra i el conflicte com a temàtica central, va culminar el 17 de juny passat amb Fènix, un espectacle que va comptar amb la col·laboració de l’actor Lluís Homar, va omplir les 500 butaques del Mercat de les Flors de Barcelona i va regalar als assistents una mostra d’aquest art inclusiu que hauria de tenir més cabuda als teatres.

En l’espectacle, els participants hi van plasmar aquest esperit de resiliència que es necessita per abordar qualsevol conflicte. La Queralt explica que, així com la llegendària au fènix es consumia al foc cada 500 anys per després ressorgir de les cendres, el públic d’aquella tarda de juny va ser testimoni de com unes “flors guerreres” renaixien de la terra tacada de sang una vegada i una altra sense perdre mai l’esperança. “Un dels missatges que volíem transmetre és que no hem d’evitar els conflictes quan arriben, sinó trobar la manera de gestionar-los i transitar-los per recuperar l’estabilitat. Alguns participants necessiten cridar; d’altres, dutxar-se; d’altres, respirar o cantar. I cal recordar que després de la calma sempre arriba un altre conflicte i que no passa res: és part de la vida i és una font d’aprenentatge”, explica la Queralt.

En el cas de Rubén Cruz, per exemple, un noi amb diversitat funcional que toca la viola des dels nou anys, l’experiència el va ajudar a gestionar els disgustos amb més calma i a reflexionar sobre què s’ha de dir i com s’ha d’actuar abans de fer-ho. La seva mare, Carme Tulleuda, ens explica que “li va fer adonar-se que els conflictes formen part del dia a dia i que hem d’aprendre a gestionar-los”. I això és només la punta de l’iceberg del gran impacte que les iniciatives d’ARTransforma tenen tant en els participants com fins i tot en la mateixa impulsora del projecte. “Després de deu anys de trajectòria, tinc la consciència tranquil·la perquè, en el cas que demà no hi fos, hauré canviat la vida de moltes persones”, expressa la Queralt.

És evident que la música, la dansa i les arts en general no són elitistes perquè les trobem a la ràdio, al cinema i a tot arreu, i tots vibrem d’emoció cantant el nostre tema preferit o ballant la cançó de l’estiu, però segons la Queralt la formació artística sí que ho és. La majoria d’escoles de música i dansa no responen a les necessitats de tothom, i per a les persones que tenen diversitat funcional, accedir a aquests centres acostuma a ser una missió impossible. És per això que ella va voler “donar a tothom que ho volgués un espai per expressar-se i, alhora, per canviar la visió que té el públic en general de l’art i de les persones amb discapacitat”. Segons la Queralt, “la idea és que quan els espectadors comencin a gaudir d’un dels nostres espectacles, deixin de veure-hi persones que tenen diversitat funcional i només hi vegin artistes. A través de l’art, intentem que les diferències desapareguin”.

 

Text: Alba Losada
Fotografia: Rita Puig-Serra