Un futur amb cotxes autònoms ja es pot plantejar perfectament a mitjà termini; ¿això vol dir que ens podrem adormir al cotxe mentre condueix tot sol? No ens precipitem: l’atenció humana serà sempre necessària, en una mesura o altra. Mentrestant, hem d’idear sistemes que permetin acumular dades i actuar sobre aquestes dades de manera que el vehicle adapti el comportament al volant en funció del context en què estigui, i fer que la circulació sigui el més fluida possible. L’antic becari de ”la Caixa” Damián Roca és l’enginyer que hi ha darrere d’un curiós sistema que es fixa en el comportament del vol dels ocells per organitzar el trànsit viari.          

Has vist mai que un ocell xoqui amb algun membre de la bandada? O que algun peix es despisti (no, en Nemo i la seva amiga Dory no compten) o incapaç de seguir el ritme del grup? Això mateix devia pensar Damián Roca, un brillant enginyer mallorquí que, als 29 anys, ha assolit avenços que poden resultar determinants de cara a la conducció autònoma. Una de les dificultats més grans en aquesta matèria és la multitud de variants que hi ha en el trànsit vial. Per això, la gestió de dades s’ha de poder fer de manera immediata i ininterrompuda.

 

Ilustración de coches circulando

 

Fins ara es feia servir el Cloud Computing: “És un sistema molt pràctic, ens aclareix en Damián. Totes les dades són al núvol, té una gran capacitat d’emmagatzematge i processament i, a més, és molt barat, però per a certes aplicacions té massa latència.” I la immediatesa és fonamental a l’hora de conduir, ja que les decisions s’han de prendre en temps real i qualsevol retard, per mínim que sigui, pot impossibilitar la maniobra.

Per a això, Damián prefereix fer servir un sistema a més curta escala, el Fog Computing, que emmagatzema aquestes dades no al núvol sinó en els mateixos dispositius generadors de dades o en nodes propers a aquests dispositius —cotxes, sensors i tot el que és ‘l’internet de les coses’, incloent-hi routers i servidors, entre d’altres— perquè quan hagis d’executar una funció tinguis aquesta capacitat molt més a prop”.

Arran d’aquesta nova manera de procedir, Roca va idear Hierarchical Emergent Behavior (HEB) amb un plantejament d’allò més original. “El que vaig fer va ser estudiar el comportament d’una bandada d’ocells o un banc de peixos i veure com s’organitzen entre ells.” El jove investigador va aplicar una idea aparentment simple a flotes de vehicles autònoms per circular de manera racional i segura. “Ni els ocells ni els peixos xoquen entre si quan es desplacen, i a més tendeixen a moure’s en la mateixa direcció i a la mateixa velocitat, exactament el que busquem en el trànsit amb vehicles autònoms”.

Les regles bàsiques de conducció són les mateixes a tot arreu: no xocar amb ningú, respectar els límits de velocitat, etc. “Aleshores és veritat que cal adaptar-se i, per exemple, tenir en compte que al Regne Unit es condueix per l’esquerra o que a Alemanya es pot circular més de pressa.” No podem preveure totes les condicions o escenaris amb què ens podrem trobar una conducció real. Es tracta per ara d’implementar simples regles generals i demanar al cotxe que les apliqui de manera local per determinar la trajectòria sigui quina sigui la situació.

En el llarg camí que encara queda per recórrer també apareixen algunes qüestions ètiques. Per exemple davant d’un accident inevitable, quina seria la prioritat del cotxe autònom? S’anteposaria la seguretat dels passatgers o la dels vianants?“ La clau és com programaràs l’algoritme que determini la conducció i és veritat que hi pot haver dilemes a l’hora de decidir qui salvarem en una situació determinada. En cas d’accident també tenim un problema: qui n’és el responsable? El conductor, el fabricant? Encara falta legislar-ho tot.”

Per poder desenvolupar la seva feina, en Damián destaca la tranquil·litat que li va donar la beca que ”la Caixa” li va concedir el 2013: “El seu suport em va permetre tenir llibertat total per fer la recerca, que és un tema atípic, perquè barrejar temes d’enginyeria amb biologia no és gaire comú i resulta difícil que et bequin en casos així. A més, tenir accés a la xarxa de becaris de ”la Caixa”, els seus contactes, les presentacions, etc., tot això m’ha ajudat moltíssim.”

 

Text: Raúl M. Torres
Il·lustració: Ana Galbañ