Avui en dia, l’astronomia té una tecnologia que dècades enrere hauria sonat a ciència-ficció. Ja hem anat i tornat de l’espai unes quantes vegades i sabem més coses sobre l’univers que tots els nostres avantpassats (tot i que continuï sense ser massa). Però segurament, a nivell individual, mai no hem estat més lluny de les estrelles. Les llums de les ciutats amaguen el cel nocturn i sortir al camp per veure’l ja no està de moda. A més, tota la informació que podríem treure de l’observació astronòmica ja ens la dona el mòbil. Però no està tot perdut. En ocasió de l’eclipsi lunar del passat 16 de juliol, desenes de curiosos, astrònoms aficionats i experts en la matèria es van reunir al Planetario de Madrid per experimentar —alguns per primera vegada— el que és quedar-se en silenci contemplant el cel.

El Planetario de Madrid, l’Obra Social ”la Caixa” i l’Agrupación Astronómica de Madrid  (AAM) solen organitzar una Jornada Pública d’Observació Astronòmica amb Telescopis almenys una vegada cada estiu. Aquest any, la data es va avançar per una ocasió que bé ho mereixia: l’eclipsi de Lluna parcial que es va poder veure des de tota Espanya. La jornada, a més, tenia alguna cosa de simbòlica: només uns dies després es complirien 50 anys des que tres astronautes i una nau amb una tecnologia inferior a qualsevol smartphone actual aconseguissin posar els peus a la Lluna.

 

 

Perquè tothom que volgués tingués l’oportunitat d’acostar-se una miqueta més als astres, diversos membres de l’AAM van portar fins allà els seus propis telescopis. I que aixequi la mà qui hagi mirat alguna vegada per un telescopi de gran potència. És tan poc habitual com al·lucinant! Hi poses l’ull i, de cop, aquell puntet il·luminat es transforma en una esfera plena de variacions de colors. El planeta en qüestió semblava tan a prop que fins i tot se’n podien apreciar els quatre satèl·lits. Estem parlant del nostre amic i veí Júpiter. Després de l’experiència és fàcil entendre que el Pedro, per exemple, membre de l’AAM, faci 40 anys que estigui apassionat per les estrelles i fins i tot hagi viatjat a la Xina només per veure-hi un eclipsi solar.

El Joaquín, també de l’AAM, va voler posar en valor la figura dels astrònoms aficionats: “Fins no fa gaire, els cometes els descobrien les persones. Els grans telescopis no podien competir amb la plèiade d’astrònoms aficionats que, mirant amb els seus propis ulls, eren capaços de seguir el recorregut d’un punt lluminós dia rere dia”. Sense anar més lluny, a finals del 2018, va ser un astrònom aficionat qui va descobrir una nova galàxia diminuta. “Una observació pública i gratuïta com la d’aquesta nit és important perquè la gent vegi que l’astronomia no són només les fotos espectaculars de l’Estació Espacial Internacional, sinó que, a vegades, n’hi ha prou amb un parell de prismàtics”, va afegir.

Finalment, els astres van estar una mica tímids. Júpiter va treure el cap un parell de vegades més, però els núvols no van deixar veure ni Saturn ni l’eclipsi lunar. Tot i així, la nit va tenir, a la Terra, una estrella particular. L’astrònom Antonio del Solar, tan ple de passió i humor als 72 anys, va amenitzar la vetllada explicant-nos els secrets de l’univers i comentant les imatges de l’allunament i l’eclipsi que es van projectar a la cúpula del planetari. “Des del Planetario tenim l’obligació de divulgar l’astronomia i la ciència”, va afirmar. “Perquè poder veure les estrelles i els planetes a través d’un telescopi professional és una cosa que recordaràs tota la vida, sobretot si ets un nen. L’astronomia s’està perdent a les grans ciutats, i hem d’intentar-ho evitar. Mirar el cel és una preciositat: són milers i milers d’objectes desitjant que els veiem”.

Quan es diu que l’astronomia és una experiència d’humilitat, també és per coses així. No és només explorar galàxies llunyanes el que ens recorda que som amb prou feines “una volva de polssuspesa en un raig de sol”, sinó també és el fet de no aconseguir veure el que esperaves. Perquè ja poden reunir-se desenes de persones i els seus telescopis per veure la Lluna, que si la Lluna no vol sortir, no sortirà. Com deia Carl Sagan, l’univers no va ser fet a la nostra mida, ni ens és hostil: simplement li som indiferents. En aquest sentit, la lliçó d’astronomia que ens vam endur l’altra nit va ser més valuosa que si l’eclipsi s’hagués deixat veure en tota l’esplendor. Vam aprendre que l’astronomia requereix paciència i perseverança, que no podem ni somniar amb moure els altres al nostre aire i, sobretot, que mai no s’ha de perdre la curiositat per entendre aquest gran cel fosc i centellejant que ens cobreix. Passada la mitjanit, quan ja gairebé tothom estava tornant a casa, un nen es va acostar a l’Antonio i li va preguntar: “On s’estudia això?”.

 

Text: Patri di Filippo
Collage: Lara Lars