Es diu que una vegada un xaman inuit, mentre tocava el tambor com és ritual, va entrar en trànsit i la seva ànima va començar a deambular per l’aurora boreal, aquella descàrrega boja de llums de colors que fascina els qui la veuen. Allà es va trobar amb un feix de rajos de llum que van resultar ser esperits jugant amb una bola, que al seu torn va resultar ser el crani d’una foca… I la història continua. Són moltes les llegendes dels inuits sobre les aurores boreals. Els occidentals, en canvi, fa temps que vam arribar a la conclusió per mitjà de la ciència que aquest fenomen del cel nocturn no era res més que les llampades intenses i freqüents que produeixen les partícules solars quan xoquen amb l’atmosfera terrestre. Res més. Potser la nostra ciència és superior. Però potser puguem aprendre alguna cosa més d’una cultura que conviu en un punt d’equilibri amb el cel, la duresa del clima polar i la natura.

La paraula inuit vol dir ‘poble’. A ells no els agrada que se’ls anomeni amb el terme esquimals (‘menjadors de carn’) que consideren despectiu. La relació dels inuits amb el cel és molt especial. Des de Groenlàndia i els pobles canadencs i estatunidencs que habiten, les estrelles es veuen amb una força especial i les aurores boreals prenen el cel amb un aire misteriós i encantador.

No obstant això, des de la terrassa de l’Observatori Fabra, a la muntanya del Tibidabo de Barcelona, els llums de la ciutat es despleguen amb vehemència i, de vegades, a simple vista, resulta difícil entreveure l’Ossa Major. Però als Sopars amb Estrelles, organitzats per Sternalia i impulsats per l’Obra Social  ”la Caixa”, a més de tastar gustos nous davant d’una de les millors vistes de la ciutat, podem aprendre sobre el cel i més enllà gràcies a savis com l’antropòleg cultural Francesc Bailón, que avui ens explica les particularitats del món inuit.

Mentre ho fa, la lluna plena brilla imponent sobre la ciutat —i ho fa fins i tot amb més força que els milers de vats de les llars i faroles— i ens avisa de l’eclipsi que d’aquí a uns dies la tenyirà de sang. El públic murmura tot sorprès quan Bailón explica que, per als inuits, un eclipsi significa la violació de la deessa Malina, representant del Sol, per part d’Anningan, déu de la Lluna… La ciència, novament, contraargumenta que els eclipsis són fenòmens de llum que es produeixen quan el Sol i la Lluna s’alineen d’una manera determinada. Tanmateix, com els passa als qui han tingut la sort de veure una aurora boreal, quan observem un eclipsi no podem evitar sentir-nos abraçats per una certa mística inexplicable.

 

 

De la cultura inuit ens arriben alguns mites que Bailón desmenteix, com ara que no tenen tants noms per definir el color blanc com es creu ni tampoc la tradició de cedir les esposes, i que ni tan sols la majoria d’ells viuen en iglús. Caçadors a cavall entre la tradició ancestral i el contagi amb les cultures dels seus conqueridors, els inuits contemporanis tenen mòbils, estudien carreres universitàries i molts d’ells són cristians (per això, la mitologia de la qual parlàvem perviu per a alguns només com una anècdota).

Però si pensem que no hi ha cap relació entre la mirada científica dels astres i el món inuit, ens equivoquem. Cinc dels 55 satèl·lits que envolten Saturn, per exemple, tenen noms de la seva mitologia: Ijiraq, Sedna, Paaliaq, Kiviuq i Tarneq.

I per postres d’aquest meravellós sopar, un agradable passeig ens descobreix la història de l’Observatori Fabra. Primerament, ens deixen veure durant uns segons —per a alguns, els únics de les nostres vides— Saturn a través d’un telescopi que té més d’un segle d’antiguitat. Després ens expliquen que amb un altre dels telescopis de la casa, l’astrònom i primer director del centre, Josep Comas i Solà, va descobrir l’atmosfera de Titan el 1908, el satèl·lit més gran de Saturn. Les seves observacions eren tan avançades a la tecnologia del seu temps que no es van poder confirmar fins al 1944! Qui sap si aquest astrònom barceloní era una mica mag, o una mica xaman, com els inuits, als quals d’alguna manera estava connectat pel planeta dels anells.

Després d’assimilar aquesta classe exprés de cultura inuit, podem pensar que potser ells no deuen tenir un coneixement tan avançat de les estrelles com el que ha desenvolupat la nostra civilització a través de la ciència. Que potser tampoc no tenia raó, fa pocs anys, el consell de savis inuits quan va advertir a la NASA que l’eix de la Terra s’estava desplaçant i que per això s’estaven desfent els pols. I pot ser que el poble inuit no sàpiga que, tot i viure molt més lluny d’aquests pols, els occidentals hem fet molt més per desfer-los que no pas ells…

Deu ser per algun motiu que els inuits no tinguin una paraula per designar l’egoisme. Ells sempre pensen en la col·lectivitat. Mantenir la pau entre els seus és un altre dels seus valors vertebradors. I, tot i que tradicionalment es repartissin les tasques en funció del gènere (els homes caçaven i les dones elaboraven menjar i pells), segons Bailón avui en dia no hi ha una societat amb tanta participació femenina en política com la de Groenlàndia. A més, l’estil de vida senzill que tenen, basat en la caça i la pesca, està pensat per conviure harmoniosament amb la natura. Així doncs, independentment de si entenem el món a través dels mites o de la ciència, potser ara ha arribat el moment de pensar que el que ens pot ajudar a relacionar-nos millor amb l’univers és intentar, algun dia, tenir uns valors tan sòlids, purs i indestructibles com els del poble inuit.

 

Text: Germán Aranda
Fotografia: Laia Sabaté