Pensar que unes pràctiques de periodisme a Tòquio et canviaran la vida és una cosa normal. Però d’entre totes les possibilitats de canvi, cap de nosaltres hagués considerat el periodisme de quarantena, narrar els fets des d’una habitació a la gran urbs nipona, a causa d’una pandèmia. És el que li ha passat a en Demófilo Peláez, un dels becaris seleccionats a la XIV edició del Programa de Beques de Periodisme ”la Caixa” – Agència EFE, la millor beca de l’ofici, segons les universitats espanyoles. Una oportunitat per viure un moment històric i per fer revisió del que és realment essencial a la vida… i en el periodisme.

“La vida et canviarà”, em deia tothom, els dies abans de mudar-me a Tòquio per fer pràctiques a la delegació de l’Agència EFE, gràcies a una beca de la Fundació ”la Caixa”. Era il·lusionant, però també una mica frustrant: d’acord, em canviarà, però, com? Si hagués sabut el que sé ara, hauria d’haver respost que, en realitat, la vida ens canviaria a tots.

 

Ilustración hombre confinado trabajando desde el sofá y sello con flor

 

La COVID-19 es va estendre pel Japó abans d’arribar a Occident, però el nombre de contagiats al país nipó (quan s’escriuen aquestes línies, uns 5.000) no ha crescut tan exponencialment com en altres països. En els últims dies, els casos han augmentat amb més velocitat i la quarantena sembla inevitable. Fins ara, havia estat opcional.

No sé si canvio jo o més aviat canvia el món. Al cap i a la fi, fa gairebé un mes que estic confinat a la meva habitació i sobrevisc a base de teletreball i videotrucades amb Espanya. Les oportunitats d’aprenentatge continuen sent impressionants, però és a fora on està passant tot. I jo soc a dins. Cantussejo aquell tema místic de George Harrison: “Without going out of my door, I can know all things on Earth / Without looking out of my window, I can know the ways of Heaven”. 

Des de la finestra, no es veuen els cirerers que ja han florit i han cobert els carrers de Tòquio d’un blanc rosat, però sé que hi són. Des d’aquí no puc veure com els organitzadors dels Jocs Olímpics de Tòquio 2020 i el Comitè Olímpic Internacional han decidit que aquestes Olimpíades es disputaran entre el 23 de juliol i el 8 d’agost de l’any que ve, però sé que és així i així ho hem explicat a EFE.

Tampoc no vaig viure com els Jocs de Tòquio 1964 van simbolitzar la renaixença nipona després de les bombes atòmiques i la II Guerra Mundial, però m’impressiona igual. I ara no podem imaginar les competicions de Tòquio 2020/2021, però podem tenir l’esperança que tot això ens pot ensenyar que, després de les dificultats, tornarem (com diu el lema olímpic) més ràpids, més alts, més forts

Quan sortim, tot serà diferent, excepte alguna cosa. No sembla que al Japó hagi canviat el poc gust per fer petons i abraçades, com si haguessin previst el que acabaria passant. En aquest sentit, tothom s’ha niponitzat a la força. I penso que és en així, precisament, en el que la pandèmia m’ha fet millor. Perquè ara penso més que mai a tornar a fer petons i abraçades als besoncles Mariani, Maruchi, Ana Mari i Manolo, i als avis, Kati i Juan.

 

Text: Demófilo Peláez, becari de la XIV edició del Programa de Beques de Periodisme ”la Caixa” – Agència EFE
Il·lustració: Virginia Nicolau