Vam aprendre conceptes com diversitat mental, vam canviar la paraula malalts per supervivents i vam entendre que quan un està patint el que necessita és suport i no un càstig. Això i més és el que ens va passar als assistents del cicle de seminaris sobre els drets de les persones amb problemes de salut mental, organitzat al Palau Macaya per la Federació Salut Mental Catalunya amb el suport de l’Obra Social ”la Caixa”.

Entre els convidats hi havia experts internacionals com el peruà Alberto Vásquez, coordinador d’investigació a l’Oficina de la Relatora Especial de l’ONU sobre drets de les persones amb discapacitat, o la nord-americana Tina Minkowitz, col·laboradora a la redacció de la Convenció de Nova York. Tots dos lluiten perquè s’apliqui plenament l’article 12, sobre els drets dels pacients de salut mental, i han de lluitar diàriament contra dificultats legals i, sobretot, contra molts prejudicis.

Darrere de l’aparent fragilitat de Tina Minkowitz s’amaga una força i una determinació que serien difícils d’intuir a primera vista. Petita i prima, els ulls li brillen darrere d’unes discretes ulleres amb la determinació d’una persona convençuda del que fa. Tancada als 18 anys en una institució psiquiàtrica, aquesta novaiorquesa va decidir dedicar la seva vida a defensar els drets dels que la societat anomena malalts mentals, consideració que ella rebutja de ple. L’experiència, traumàtica però també reveladora, va durar un mes i li va deixar una empremta impossible d’esborrar.

 

 

“Vaig percebre l’experiència com un missatge en què la psiquiatria considerava que hi havia alguna cosa tan terrible de mi que l’havia de destruir, i m’obligava a participar d’aquesta destrucció de mi mateixa. Vaig sobreviure’n com vaig poder i després em vaig posar en contacte amb els moviments que lluitaven contra aquestes pràctiques. Era pels volts de 1978 i aleshores encara acceptàvem que ens anomenessin malalts mentals, però després vam decidir definir-nos com presoners mentals, perquè així és com ens sentíem. Ara preferim el terme supervivents de la psiquiatria”.

Un mes després de la terrible experiència que va suposar haver estat aïllada contra la seva voluntat, administrant-li drogues i electroxocs, la Tina va tenir un somni en què era advocada, una cosa que mai no se li havia passat pel cap. La idea va anar germinant dintre seu i va acabar graduant-se en una facultat de Dret novaiorquesa especialitzada en drets humans. Era el principi d’una llarga lluita contra els abusos de certes pràctiques psiquiàtriques.

“Tancar les persones segons un diagnòstic psiquiàtric és una forma arbitrària de detenció i, per tant, un atac als drets humans més bàsics. Pel que fa a l’administració forçosa de drogues, la considero una forma de tortura. Si no acceptem aquestes pràctiques amb dissidents polítics, per què les acceptem en diagnòstics mèdics més que discutibles?”

Per a Minkowitz, considerar que les persones diagnosticades amb trastorns no poden tenir els mateixos drets que la resta de la població és relegar-les al nivell d’objectes, i mentre l’atenció psiquiàtrica estigui més centrada en el control del pacient que en el seu benestar, s’estan destinant recursos a perpetuar els problemes en comptes de resoldre’ls.

“És important treure el terme de l’àmbit mèdic per integrar-lo en el social: el que denominem malaltia mental és només una forma de considerar certes experiències i no té per què ser així. Les persones ens diferenciem per la nostra manera de percebre experiències a la nostra ment, i per això crec que no s’ha de parlar de malaltia, sinó de diversitat mental. Qualsevol de nosaltres pot sentir una angoixa extrema, revelacions o altres estats de consciència. I això no ho considero com una malaltia mental. Poden ser males experiències, però en aquest cas el que necessita el pacient és suport, no el càstig que suposa l’administració forçosa de drogues o el confinament en centres psiquiàtrics”.

Alberto Vásquez va treballar pel govern del Perú durant molts anys abans d’integrar-se com a coordinador d’investigacions per a les Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat. “El procés de reforma legislativa és molt més fàcil que aplicar-la. Moltes vegades les coses semblen clares a la llei, però transformar-les en polítiques concretes és més complicat. La clau per a mi és fer un treball transversal aprofitant els recursos ja existents, per exemple en polítiques inclusives”.

A més, Vásquez posa l’accent en tot el que es perd la societat apartant les persones afectades: “Amb la segregació, el que fem és incrementar els costos, perquè aquestes persones sobremedicades no poden treballar. Perdem la diversitat, aquesta contribució de gent diversa a la societat. No podem oblidar que som part d’un engranatge social on els uns influeixen en els altres i viceversa”.

Minkowitz també lamenta que no siguem capaços d’aprofitar el potencial de persones amb sensibilitats i aproximacions diferents a la realitat. “Ens perdem la nostra pròpia humanitat i la nostra capacitat de créixer i construir relacions noves, però sobretot ens perdem l’oportunitat d’entendre la profunditat de la naturalesa humana. Crec que el que anomenem normalment bogeria es deu en realitat a una manca de comunicació. La societat ha d’evolucionar per acabar amb el concepte de malaltia mental. Ningú no és discapacitat, tots som humans amb experiències diverses: és part de la vida i del que suposa estar vius”.

La clau, segons Vásquez, és l’adaptació de les legislacions a punts de vista més inclusius. “Ara mateix, la tendència en la majoria de lleis és eliminar la incapacitació i establir sistemes de suport per prendre decisions. Aleshores, en comptes que algú et restringeixi el teu dret a decidir, el que passarà és que algú et donarà suport quan prenguis decisions. És un canvi de paradigma cap a la inclusió”.

 

Text: Raúl M. Torres
Fotografia: Javi O. Sanmartín