En temps de molta virtualitat, pel coronavirus, l’Estefania (encara que tothom l’anomena Fani), acaba de rebre una tablet, que li sembla “magnífica” i una “gran eina” per al seu gran objectiu: seguir estudiant. És part del premi amb el qual el programa CaixaProinfancia, que i ha donat suport en la formació des que era a primària, ha reconegut l’esforç d’aquesta estudiant que fa primer de batxillerat després d’haver superat vicissituds que haurien fet que molts llancessin la tovallola. “El premi de veritat és anar superant cada curs, i per a això han estat fonamentals les classes de reforç” que ha rebut a través de MIES i ACCEM, comenta una jove disposada a demostrar que no hi ha un guió escrit, ni tan sols per als que han nascut en un dels barris més vulnerables d’Espanya.

La Fani hi entén, d’hores extra: les que fan els pares a la feina, poques vegades pagades, i les que ella fa quan estudia, “compensades amb cada curs” que supera. Quan acabaven les classes de l’ESO, ella tenia sessions de reforç a les tardes, gairebé diàriament, dins el programa CaixaProinfància. Avui, a primer de batxillerat, està ansiosa per començar de nou amb aquest suport, que reconeix que per a ella és “fonamental”, i espera que la truquin per no perdre el ritme. “El batxillerat és complicat i, a més, he canviat d’institut… Vulguis o no, ho estic notant”, explica.

 

Flores naciendo en una roca

 

Les mudances a la recerca de lloguers que es pogués permetre la família i depenent de la feina dels pares han estat una constant en la seva vida, però també l’han ajudat a créixer en l’adversitat. La Fani posa sempre bona cara al mal temps, com aquests dies de restriccions per la pandèmia: “Em pesa de vegades que els caps de setmana la mobilitat estigui molt limitada, perquè és una mica més rotllo, però durant la setmana, fins i tot em va bé perquè em concentro més en els estudis”.

Aquest curs, és de les poques que té “el luxe de poder anar 100 % presencialment a l’institut”, a uns quants quilòmetres de casa, perquè així ho han volgut els seus pares, per allunyar-la de l’hostilitat que de vegades es respira als carrers d’un barri colonitzat pels problemes habituals de l’exclusió social de bona part dels seus habitants. La majoria dels seus companys d’institut han d’alternar l’aula amb la connexió telemàtica per l’obligada reducció de la capacitat: “Però als que tenim més dificultats, de diferent tipus, ens permeten anar-hi cada dia, i no es pot comparar. No és el mateix!”.

Però clar, sap que tot pot canviar: “De moment, la tablet m’anirà molt bé per fer les tasques de l’institut, i per no perdre el fil si ens hem de tornar a confinar, que espero que no. A més, em permet guanyar temps. I a batxillerat, el temps és or”, resumeix.

Fani es posa vermella quan sent que els educadors que han treballat amb ella al llarg d’aquests cursos parlen tan bé de la seva trajectòria, i destaquen l’interès que la nena ha mostrat sempre, sent sobretot un exemple per als seus companys. “No concebo no aprofitar aquesta oportunitat que em donen i per això m’hi esforço. Les coses ens les hem de guanyar, sobretot les dones. Vull ser independent, i per això cal treballar”, afegeix.

Vol ser professora, probablement de Biologia. “Això d’ensenyar és perquè crec que ho faig bé. De fet, molts companys em demanen que els expliqui temes que no entenen. I això de Biologia, suposo que em va influir molt tenir un professor excel·lent professor a tercer d’ESO, que feia tan bé les classes d’aquesta assignatura, que m’hi he enganxat”, explica.

“L’ambient del barri no motiva gaire, però els pares ho fan molt”, afegeix la Fani, que té 16 anys, un menys dels que tenia la seva mare quan es va quedar embarassada d’ella. “Tot el mèrit i l’esforç és de la nena”, diu la mare, que té dos fills més.

Per “circumstàncies de la vida”, els va haver de canviar de centres d’ensenyament i reconeix que als nens els va costar l’adaptació, però per això admira la força de voluntat de la “gran”. La veu ja com una universitària i li sembla un somni perquè serà la primera de la família a aconseguir-ho: “I al barri, i menys una dona, perquè aquí amb l’únic que estudiem és amb el pal de fregar, escala amunt, escala avall” , riu. Però sap que la seva Fani “trencarà tots els tòpics”.

 

Text: María Sánchez-Campa