Quan va morir Pier Paolo Pasolini, l’escriptor Alberto Moravia va dir una d’aquestes coses  que mai no hauríem d’oblidar: “Hem perdut sobretot un poeta. I no hi ha pas tants poetes al món. En neixen tot just tres o quatre per segle”. El físic Jorge Wagensberg va morir dissabte passat. Amb ell també hem perdut un poeta, encara que mai no va escriure ni una sola línia de poesia.          

Jorge Wagensberg va ser doctor en Física i professor de Teoria dels Processos Irreversibles (que, encara que soni a disc de Los Planetas, és un dels pilars de la termodinàmica). El 1991 va acceptar la direcció del Museu de la Ciència de Barcelona i, sota l’ideal que a la ciència i el coneixement s’hi arriba mitjançant la curiositat, el va convertir en aquell lloc apassionant que ara anomenem CosmoCaixa.

A primera vista, res més lluny de Wagensberg que la literatura. Però la manera que tenia de mirar el món, d’entendre’l com una enorme partida d’escacs —tant pel joc com perquè és un lloc on escoltar i observar l’altre— era la pròpia d’un poeta. Per això no és estrany que sempre defensés les connexions entre ciència i filosofia.

 

 

Era un home que creia que ja tenim totes les respostes, i que el que ens cal són preguntes. També creia que el dubte és l’únic en el que hem de tenir fe. “En ciència, tot el que veiem, mirem, observem i experimentem són respostes, respostes donades per la realitat. La natura respon, l’investigador pregunta”, escrivia al seu llibre El goig intel·lectual.

A més, defensava que la conversa és aquest punt on tot el coneixement hauria de començar i acabar. De fet, la considerava l’única assignatura sensata en els primers anys d’escola. Segons ell, la ciència experimental era, si més no, una via per dialogar amb la natura. I ciència i diàleg vans ser precisament les bases sobre les que va fundar CosmoCaixa, un espai en què conviuen des d’un bocí de selva amazònica fins a jocs de llums i objectes que fan de la física una assignatura palpable. Un museu construït sobre la idea que el que empeny un científic a investigar és el mateix que acosta les persones als museus de ciència: les ganes de parlar amb el que ens envolta. I amb aquesta idea, Wagensberg va revolucionar la museologia científica o, com ell l’anomenava: la museologia total.

Jorge Wagensberg ja no hi és. I la mort és una cosa que ens arriba a tots, abans o després. “La més sorprenent de totes les notícies previsibles”, com ell mateix diu en un dels seus coneguts aforismes. Però —i això ja no passa tan sovint—, gràcies a la tasca que va fer a CosmoCaixa, el seu llegat, la seva conversa no acaba aquí. Cada vegada que travessem l’entrada del museu podrem continuar recorrent i explorant el que tenia al cap un home tan singular. Podrem continuar fent honor a la seva idea que el coneixement, com l’alegria, només és real si és compartit.

 

Fotografia: Bego Antón