La primera edició de l’EMOcionatour ha estat la de la consolidació en el territori nacional. No només ha ampliat el seu camp d’acció fora de Catalunya, sinó que el seu discurs en defensa de la introducció de l’emoció en l’espai educatiu apareix cada vegada més com una evidència. La iniciativa d’EduCaixa va congregar a CaixaForum Barcelona* un gran nombre de professionals de l’educació que miren d’afrontar els grans reptes que planteja l’educació des d’una òptica enriquidora i integral.

Ja ho deia Aristòtil: “Educar la ment sense educar el cor no és educar”, una realitat que pot semblar evident, però que durant massa temps no s’ha introduït en les pràctiques educatives. Si l’ésser humà és un animal racional, tampoc no hi ha dubte que les emocions determinen la nostra relació amb el món que ens envolta i que, per tant, no les podem deslligar de la nostra activitat cognitiva. 

Es tracta d’una òptica que actua en diferents àmbits: segons diversos estudis, l’educació emocional aporta una millora en les relacions interpersonals, una reducció de la violència a les aules i clars avenços en el rendiment acadèmic i en l’empatia. Tenir en compte aquest component, més enllà de l’aprenentatge de coneixements, a dia d’avui resulta una autèntica necessitat. 

Com va recalcar la primera ponent, Arantxa Ribot —pedagoga, doctora en educació i responsable de la línia d’evidències en educació d’EduCaixa—, els docents acostumen a repetir esquemes sense posar-los en dubte simplement perquè “sempre s’ha fet així”. Va parlar, per exemple, del tema dels deures. No és que la jove pedagoga posi en dubte la necessitat de fer-los, sinó que convida que es facin estudis sobre quins tipus de deures són més eficaços. Les evidències demostren que ho són quan són “breus, concisos i es relacionen directament amb el que s’ha estudiat a l’aula”, i que “la qualitat ha de prevaldre sobre la quantitat”. En canvi, una pràctica tan estesa com repetir curs no té, en general, eficàcia, i fins i tot s’ha comprovat que repetir dues vegades o més aboca sovint l’alumne fora del sistema escolar. Segons l’Arantxa, “les evidències no et diuen com has de fer les classes, però t’ajuden a prendre decisions fonamentades.”

 

Ilustración caras en burbujas que representan las mil caras de la educación emocional

 

Cristina Gutiérrez, directora de La Granja, un model d’escola basat en l’entrenament de les competències emocionals de l’alumnat, va recordar els seus temps com a monitora de lleure infantil en una escola on la por a equivocar-se i el costum el portaven a anar repetint el que ja es feia. “Vaig acabar convertint la meva professió en una gran mentida perquè sabia que els infants no aprenien”. Per això va decidir fer alguna cosa diferent, que va desembocar en el model de La Granja i li va permetre “que els alumnes tornessin a escoltar i amb resultats demostrats científicament.” 

Aquest desenvolupament de les competències emocionals busca que els alumnes guanyin autoestima i autonomia i, en aquest sentit, l’educadora va voler subratllar la importància de la valentia: “La valentia implica acció, la covardia, passivitat” El problema, segons ella, és que ara ens trobem amb pares espantats que cauen en la sobreprotecció: “Cada vegada que els fem els deures als fills, que els portem la motxilla, que els protegim de tot i de tothom, els estem convidant a la passivitat. Així és com estem formant nens fràgils que no senten que ells siguin els seus dignes protectors.” El desenvolupament  la de la intel·ligència emocional resulta doncs fonamental perquè els alumnes guanyin autonomia i alhora siguin empàtics i col·laborin amb els companys. “A mi la intel·ligència emocional em va salvar la vida, com a professora i com a mare”, conclou.

L’escriptora i pedagoga Eva Bach, d’altra banda, centra una gran part de la seva feina educativa en una època tan canviant, apassionant i alhora terrible com l’adolescència. Va recordar que adolescent significa etimològicament “el que està creixent” mentre que adult significa “el que ha crescut”. “El primer problema és que ens trobem ara amb adults que no han crescut emocionalment”, cosa que dificulta l’acompanyament de l’adolescent. Així que “un que s’ha perdut ha d’ajudar a trobar-se a un que s’està buscant”. Per tant, la primera feina s’ha de centrar en els pares, i Bach considera que “hem de ser referents atractius” i no mostrar el desencís que de vegades acompanya l’edat adulta.         

Per no tirar la tovallola, els adults han de ser un d’aquests influencers que tanta incidència tenen en la vida dels adolescents i, per a això, no hi ha res millor que centrar-se en la competència més transversal, “la competència de les competències” segons Bach: la comunicació. Una autèntica comunicació que no només dona, sinó que també rep i que ens permeti apreciar el que els adolescents ens poden ensenyar, especialment pel que fa a prendre’s la vida amb menys crispació i amargura.

Els sentiments són personals i alhora universals. A tots ens passen coses semblants, però després cadascú hi brega a la seva manera. Dins d’aquests sentiments, la vulnerabilitat no seria, a priori, un dels que podrien tenir un abast positiu en el camp acadèmic. I no obstant això, negar el que alguns podrien considerar una feblesa és negar-nos-ho a nosaltres mateixos. Per això, el Jordi Amenós va tancar la conferència amb una reivindicació de la nostra vulnerabilitat o, més aviat, del dret que tenim a expressar-la, a comunicar-la i, així, entendre també la dels altres.               

Especialista en la narrativa com a eina terapèutica, va destacar que passem l’escolaritat “asseguts i avaluats” i després ens costa connectar amb altres àrees primordials, com la de les emocions. Per això, dignificar la vulnerabilitat modifica la nostra mirada nosaltres mateixos i sobre els altres.   

L’educació es troba ara en una cruïlla: reptes sempre canviants, nens i adolescents exposats a milers d’estímuls, i uns pares i professors molt implicats però desorientats. Ara més que mai l’educació ha de ser integral i oberta, i sens dubte iniciatives com EMOcionaTour obriran nous camps de recerca que portin a una pedagogia en què les emocions es vegin com una part fonamental del nostre desenvolupament.     

 

*A més de Barcelona, les conferències també s’han fet a Lleida, Tarragona, Palma, Sevilla, Madrid i Saragossa.

 

Text: Raúl M. Torres
Il·lustració: Alexis Bukowski