Hi ha res millor a la vida que ballar? A qui no li agradi fer-ho és perquè no ha ballat prou. Ballar és universal. Des que vam aprendre a posar-nos drets movem l’esquelet a tots els indrets del món. Però, a més, resulta que és una activitat democràtica com no n’hi ha gaires: si alguna cosa ens van ensenyar els noranta és que, quan la música comença a sonar, tothom és igual. Ballem per celebrar el començament d’un matrimoni o, com cantaven els Paradisio, per omplir el silenci. Amb Alaska, ballàvem tot el dia i, amb Sonia i Selena, tota la nit. Sols a l’estil Billy Idol o, amb una mica de sort, acompanyats. I després hi ha els protagonistes d’El ball dels anys, que ballen, sobretot, per poder-se conèixer millor.

Per al dramaturg José Antonio Vitoria, ballar és compartir. “Amb la dansa, toques, mires comparteixes… Tothom es mou en sincronia amb la mateixa música”, afirma. I l’experiència li dona la raó. Només cal veure l’èxit que està tenint un dels seus darrers projectes, en què la música i la dansa es converteixen en ponts entre generacions. L’espectacle es titula El ball dels anys, s’engloba dins el projecte Drets Humans a Escena i es va estrenar a l’Auditori Barañain (Navarra) el divendres 2 de març (i el dia 16 es podrà tornar a veure al mateix espai).

 

 

El projecte, un dels 18 seleccionats en la convocatòria d’enguany del programa Art for Change de l’Obra Social ”la Caixa”, busca reflexionar d’una manera artística i participativa sobre la Declaració Universal dels Drets Humans Emergents (una espècie de versió 2.0 de la Declaració Universal dels Drets Humans). I ho fa posant el focus sobre la gent gran, ja que els dona l’oportunitat de pujar a dalt d’un escenari, en un pla d’igualtat, juntament amb tres ballarins professionals i una desena d’infants i joves.

“Tenim la falsa idea que la gent gran és candidata a cursos de balls de saló i no a una coreografia de dansa contemporània”, assenyala Vitoria. “Però quan vam anar a fer els càstings als centres de gent gran fins i tot els vam haver de tancar per overbooking”, ens confessa. Riu-te tu de Fama, a bailar.

I l’experiència va molt més enllà de l’edat. “Ha estat un descobriment per a tots, també per als joves”, ens explica Vitoria. “Ells han conegut moltes persones de la seva ciutat amb qui potser no haguessin interactuat mai, i menys encara d’aquesta manera tan personal i propera”. Gràcies a la dansa, els joves han après que, de vegades, allò extraordinari és a toc d’espardenya; i els grans, que després d’un darrer ball, sempre hi ha temps de ballar-ne un altre. Ens sap greu, Donna Summer: estaves equivocada.

 

Fotografia: Miguel Goñi