Coincidint amb el Dia Universal de l’Infant volem retre homenatge a l’arma més potent que tenen els més joves per assolir els seus objectius: l’educació. Per això hem anat al barri de la Marina, un dels més afectats a Barcelona pel fracàs escolar, per conèixer la feina que fa la Fundació Mans a les mans, integrada en la Fundació Pere Tarrés i amb el suport de CaixaProinfància, el programa de lluita contra la pobresa infantil de ”la Caixa”. La raó de ser? Fer possible que, siguin d’on siguin, tots els infants tinguin les mateixes oportunitats i reivindicar que les noves generacions haurien de ser la nostra prioritat tots els dies de l’any.

Situat a la frontera de la ciutat, entre l’Hospitalet de Llobregat i el port, la Marina ha estat tradicionalment un barri aïllat i massa vegades abandonat. Però les coses estan canviant. La remodelació del barri i, sobretot, la tan desitjada arribada del metro, estan contribuint a fer que els veïns se sentin més integrats a Barcelona i puguin albirar un futur més afalagador.

Però no hi ha futur sense educació i, des de les diferents associacions del barri, fa dècades que s’ha declarat la guerra al fracàs escolar. Corria l’any 1979 quan es va crear l’Esplai Submarí, vinculat a la parròquia del barri, per donar reforç escolar als joves de la zona, i antecedent de la Fundació Mans a les mans creada el 2004.

 

 

La Irene, que a més de formadora s’encarrega de la comunicació de la fundació, ens explica que el barri destaca per un alt índex d’abandonament escolar i per la presència de famílies socialment molt vulnerables: “Molts dels joves que atenem no troben el seu lloc a l’escolaritat tradicional, i el nostre objectiu és ajudar-los a acabar l’ESO i aconseguir que no acabin al carrer.” Per això, Mans a les mans treballa en col·laboració amb els instituts de la zona i ofereix una atenció més personalitzada, amb un màxim de 12 alumnes per aula.

No es tracta només d’obtenir millors resultats a l’escola, sinó també d’eixamplar la seva visió del món, de fer-los veure que la seva procedència no els ha d’impedir marcar-se els objectius que vulguin. “Et trobes amb nens i nenes de 14 anys que ni s’han plantejat què volen fer de grans: és difícil fer projeccions de futur quan es viu en la precarietat.” Qui parla és la Neus Cerdà, directora de la fundació des del 2010, per a qui la prioritat és “generar un espai d’oportunitats i que aquests joves vegin possibilitats que ni tan sols s’havien imaginat.”

Les activitats per obrir-los a un món nou són diverses, des de les sortides culturals o les rutes en bicicleta fins a les colònies. “N’hi ha que no havien anat mai al cinema o al teatre, explica la Neus, i no pot ser que el món vagi a dues velocitats, amb uns infants que puguin estudiar música, per exemple, i d’altres que ni tan sols es puguin plantejar aquesta possibilitat”.

L’exclusió social neix molt sovint pel sol fet de no haver tingut les mateixes experiències de lleure que el jovent de barris més acomodats. “Mirem de fer coses de les quals es puguin enorgullir, com anar a Port Aventura”, ens explica el Roberto, un altre dels educadors del centre.

Per a aquest jove formador, una de les prioritats és millorar les dinàmiques de grup. “Als instituts del barri, els conflictes s’acostumen a resoldre mitjançant l’agressivitat. Nosaltres volem ensenyar-los a resoldre’ls mitjançant el diàleg.” A aquest canvi de rol hi contribueixen els debats en grup, però també saber donar-los poder de decisió: “No estan acostumats que se’ls escolti i nosaltres volem que guanyin autoestima i autonomia, i per exemple els oferim que ells mateixos estableixin el programa de les colònies”.

Al llarg dels anys, la Fundació Mans a les mans s’ha anat consolidant com una referència en la vida social del barri, i una de les satisfaccions més grans dels formadors és veure antics alumnes tornar al centre per retrobar-se amb l’equip i explicar-los com els va la vida ara. “Ens veuen com una àncora, resumeix la directora, perquè per a moltes famílies la fundació és l’únic espai fix que tenen. I quan tornen antics alumnes i ens diuen que la vida els va bé gràcies al que van fer aquí, penses que ha valgut la pena”.

 

Text: Raúl M. Torres
Fotografia: Carla Step