Si Valtencir Mendes és conscient de l’incalculable poder transformador de l’educació és en primer lloc perquè ell ho va experimentar en la seva pròpia pell. Originari d’una zona rural del sud del Brasil, Valtencir va veure ben aviat que l’educació era l’única manera de sortir d’un entorn amb unes perspectives de futur limitades. A Barcelona, on va dur a terme els estudis postuniversitaris, aquest informàtic de formació va començar a tenir contactes amb organitzacions centrades en innovació social i pedagògica, i aquí va començar una carrera que l’ha portat ni més ni menys que a l’àrea d’innovació, tecnologia i recerca educativa de la UNESCO. Valtencir és ara un dels impulsors de la Coalición Mundial para la Educación COVID-19, en la qual col·labora EduCaixa, un ambiciós pla que pretén pal·liar els efectes de la pandèmia sobre els estudiants d’arreu del món.

Com es va crear aquesta coalició?
A la UNESCO vam veure que, després del tancament de les escoles a causa de la pandèmia, no hi havia una planificació adequada en molts països. No estem parlant només de la manca de cobertura educativa. Els centres educatius, com a entramats socials, representen un lloc segur i de convivència positiva per a molts menors, on se’ls garanteix a més una alimentació correcta. Pel que fa a l’educació en si, el cas és que 1.500 milions d’estudiants s’han quedat sense poder continuar els estudis, i és la primera vegada que passa una cosa així en la història. Cal no minimitzar el problema, perquè, si l’alumne o alumna prové d’un entorn amb pocs recursos, les conseqüències poden ser molt greus, ja que pot suposar la seva expulsió del sistema educatiu. Vam veure que l’ONU sola no podia afrontar un repte d’aquestes dimensions. Necessitàvem una gran coalició que inclogués també les empreses privades (especialment les que provenen del món de la tecnologia), les ONG, la societat civil, etc. I amb aquest esperit es va crear aquesta coalició global, amb urgència, per poder donar resposta durant i després de l’emergència.

 

Educar desde casa durante la crisis del coronavirus

 

Quins són els objectius concrets de la coalició?
Tenim tres pilars. El primer és el suport als països membres de la UNESCO per a una planificació de l’educació que vagi més enllà d’aquest moment i continuï després de l’emergència. Aquesta resposta engloba una educació inclusiva, equitativa i de qualitat, i fa servir recursos pedagògics amb el suport tecnològic per a l’educació a distància. A més, té en compte els recursos i les possibilitats de cada país, combinant tecnologies avançades amb la televisió, la ràdio i els telèfons mòbils de baix cost. El segon es focalitza en la connectivitat, en qüestions de gènere i en el suport al professorat, per exemple, oferint als docents suport per a la seva salut socioemocional, benestar i capacitació en competències digitals. Finalment, el tercer pilar seria el de la sensibilització i la comunicació per explicar al món que, en un context de crisi, l’aprenentatge ha de ser una de les prioritats globals i que necessitem més inversió en educació.

Com funciona la vostra col·laboració amb els governs i amb les empreses privades?
El primer pas és que el govern en qüestió sol·liciti l’ajuda. Després avaluem les seves necessitats amb ajuda d’experts locals i veiem què ens poden oferir els nostres socis. Per exemple, GPE va mobilitzar un important fons econòmic. Microsoft ens està oferint els seus recursos i experiència de manera gratuïta, i això ens permet continuar l’aprenentatge en molts països. I en zones amb accés limitat a Internet, hem recorregut a Google que, a través del projecte Loon, pot donar accés a la xarxa en zones rurals a través dels seus globus.

Qui forma part d’aquesta coalició i com valores concretament el paper d’EduCaixa?
Hi ha uns 100 membres i uns 40 que estan en espera; des d’altres organitzacions de les Nacions Unides fins al sector privat i les ONG: Banc Mundial, Microsoft, Save The Children, BBC, Khan Academy, ProFuturo, etc. D’EduCaixa el que més valorem són tots els seus recursos i la seva experiència pel que fa al suport a les iniciatives pedagògiques: el fet de saber relacionar amb rigor pràctiques d’innovació pedagògica d’eficàcia provada i validades per evidències. No es tracta de digitalitzar un llibre i fer-lo accessible: cal pensar en el disseny i la innovació pedagògica i, per això, la creativitat del professorat és essencial. L’ensenyament ha de ser col·laboratiu, orientat a les competències del segle XXI i hem de trobar fórmules que evitin la desmotivació i l’abandonament educatiu prematur.

Quins són els pros i els contres de l’educació impartida per Internet?
Tant en l’educació on-line que coneixíem fins ara com en la que es duu a terme en situacions d’emergència com l’actual, el que sabem que no funciona és limitar-nos al “tallar i enganxar” dels llibres de text existents o reproduir mètodes de “transmissió” obsolets. En canvi, si posem l’accent en una educació que fomenti l’esperit crític, l’aprenentatge per projectes, la resolució de problemes o l’educació socioemocional, podem convertir aquesta crisi en una gran oportunitat. Cal tenir clar també que tot pla educatiu ha de tenir l’equitat com a factor clau, perquè quan les comunitats més desfavorides avancen, tot el país avança.

De tot el que aprenguem sobre educació on-line, quins aspectes creus que es mantindran quan tot això acabi?
Si l’educació on-line es fa bé, l’alumnat demanarà que estigui més present en el seu procés d’aprenentatge. El que cal evitar és tornar a un ensenyament on el docent ofereix el contingut de manera unidireccional amb metodologies dissenyades per al segle passat. L’evidència ens demostra que hi ha dissenys pedagògics que poden tenir la tecnologia com a aliada, ser molt més motivadors i generar aprenentatges significatius. Si l’alumnat experimenta una autonomia, un “sentit d’agència” en un procés d’aprenentatge flexible, personalitzat, en què el professorat l’ajuda a dissenyar com vol aprendre i amb quins recursos, quan torni a l’aula demanarà un canvi en l’educació. I si no n’hi ha, s’avorrirà i hi ha risc que abandoni el sistema. Per això és tan important fer bé aquesta etapa i la seva transició un cop les escoles obrin les portes.

Penses que la societat té ara l’oportunitat d’adonar-se que no hi ha futur sense una bona educació?
Sens dubte, és un tema clau. Abans de la crisi ja havíem llançat una campanya anomenada Los futuros de la educación, en la qual, a través d’un procés consultiu, hem analitzat l’impacte que tenen en l’educació els canvis ambientals o la intel·ligència artificial i la revolució digital. Ara que uns 1.500 milions d’estudiants han deixat de cop d’anar a les aules, amb totes les repercussions socioeconòmiques que això suposa, és fonamental que ens plantegem quin futur volem i com podem ajudar-nos i crear-lo entre tots. És un exercici de defensa col·lectiva de l’educació com a bé públic. I ens hem d’adonar que la solidaritat és clau. Ara és el moment de valorar professions a les quals no donàvem la rellevància que mereixen. Ser un educador que generi la capacitat i motivació en els estudiants per seguir aprenent durant tota la vida és d’una importància fonamental, i moltes famílies ho estan començant a apreciar ara.

Finalment, quines lliçons generals esperes que traguem d’aquesta crisi?
Una de les primeres lliçons és que el món està interconnectat com mai ho havia estat i que les fronteres són més artificials que reals, encara que ho haguem hagut de veure amb una conseqüència tan terrible com la propagació d’un virus. No obstant això, també hem vist que la interconnexió tecnològica pot ser una aliada quan la posem al servei de l’ésser humà. En un món amb una complexitat creixent, necessitem el multilateralisme en les relacions internacionals i la creació d’aliances com la que hem posat en marxa a la UNESCO. Ens urgeix una intel·ligència col·lectiva i connectiva, ancorada en els valors humans i augmentada per les tecnologies, que ens ajudi a ser més humans i solidaris i a buscar solucions compartides que beneficiïn els col·lectius més vulnerables. Esperem que així aconseguim ser millors del que ho hem estat fins ara.

 

Entrevista: Raúl M. Torres