En una sala fosca, una pantalla ho il·lumina tot. Hi veiem un grup d’unes 20 persones, dempeus, absortes en els seus pensaments. Hi ha homes i dones d’arreu del món. Vells i joves. Alts i baixos. De sobte, dos potents raigs d’aigua colpegen el grup a càmera lenta. Alguns cauen, molts tentinegen. Es tracta de The Raft, obra d’un dels pioners del videoart, el nord-americà Bill Viola, i peça escollida per tancar l’exposició “Turbulències. Col·lecció ”la Caixa” Art Contemporani que CaixaForum Barcelona acull fins al 21 d’octubre. Una exposició les obres de la qual fan amb nosaltres el que els raigs d’aigua fan amb els protagonistes del vídeo: ens sacsegen, ens agiten i ens deixen preguntant-nos com hem de mirar el món després de la tempesta.

Quan recorrem la sala que allotja la mostra, trobem uns quants monitors que reprodueixen vídeos amb imatges de banderes trencades, unes fotografies gegants de diverses tipologies de bombes, 2.304 peces d’escacs que envaeixen una paret representant un motí i fins i tot un maletí de pell amb la inscripció en lletres daurades “Ministeri de Drets Humans i Justícia”, que encara busca ministre. Són un total de 20 obres d’escultura, pintura i vídeo de 20 artistes diferents, però hi ha quelcom que totes tenen en comú: “Ens conviden a obrir els ulls i provoquen una mirada crítica als problemes que ens envolten”, apunta Nimfa Bisbe, comissària de l’exposició i responsable de les col·leccions d’art de ”la Caixa”.

 

 

“Actualment estem bombardejats per imatges. Tots, d’alguna manera, sabem què passa al món”, explica la comissària. Reportatges a les notícies, fotos a les xarxes socials i vídeos compartits per WhatsApp ens fan conscients dels conflictes que arrasen el planeta. La ignorància al segle xxi ja no és excusa, però el temps sí. Tots anem amb pressa, “però l’art ens exigeix aturar-nos per mirar amb intensitat i intentar comprendre el que ens diuen les obres”, diu Nimfa.

Què significa ser espectador és precisament la pregunta que planteja Mother’s Day, una obra en la qual l’artista Smadar Dreyfus recull les veus que va registrar entre 2006 i 2008, durant la celebració del Dia de la Mare en l’anomenat Turó dels Crits dels alts del Golan. En el territori ocupat per Israel, s’escolten els crits de les mares de la població drusa siriana. Els seus fills, estudiants a Damasc (gràcies a un acord extraordinari entre els dos estats per mediació de l’ONU i la Creu Roja), són al costat sirià. Mentrestant flueixen les salutacions i les intimitats que uns i altres s’envien a través d’un sistema de so instal·lat per a l’ocasió i atentament vigilat per les forces militars d’ambdós països. “Jo era allà com a testimoni”, explica l’artista d’origen israelià, “presenciant quelcom molt íntim però, a la vegada, molt visible i controlat”. Aquesta és la contradicció, que busca que ens replantegem també el nostre paper d’espectadors en els conflictes bèl·lics.

Nimfa ens explica que, cada vegada que admira obres com la de Smadar, sempre es recorda de Goethe i de les seves últimes paraules: “Llum, més llum!”. “Perquè els problemes socials els hem d’il·luminar i donar a conèixer. No podem deixar que ens dominin la ignorància i la intolerància”, expressa. I l’art a vegades ens aporta aquella llum que ens permet despertar.

Tornant al vídeo de The Raft, quan els raigs d’aigua s’aturen, homes i dones s’abracen alleujats i s’ajuden els uns als altres per tornar a posar-se dempeus. I és precisament aquesta solidaritat, aquesta col·laboració, juntament amb el desvetllament dels sentits, el que fa que sobrevisquem i avancem com a societat, tempesta rere tempesta.

 

Fotografia: Rita Puig-Serra