Hi ha oportunitats que et canvien la vida. D’això en saben molt els beneficiaris de les Beques de Periodisme ”la Caixa” – Agencia EFE. Des de ja fa 13 anys aquest programa dona suport a les joves promeses del periodisme. Ells, a canvi, es comprometen a donar el millor d’ells mateixos, ara i en el seu futur com a periodistes compromesos amb la informació més actual.

Enguany s’han donat 18 beques i, des dels inicis, en total aquest programa impulsat conjuntament per la Fundació Bancària ”la Caixa” i l’Agencia EFE ja ha format 261 periodistes. Cada beca dura 18 mesos i, a més de la formació, inclou borsa d’estudis, matrícula, assegurança i una ajuda per al desplaçament. Cinc dels becaris ens expliquen avui què els apassiona del periodisme, què els va moure a estudiar-ne i qui són els seus referents en aquesta professió.

 

Carles Grau Sivera somia esdevenir corresponsal de guerra perquè sempre l’han interessat els conflictes armats, especialment els de l’Orient Mitjà. Li encantaria poder donar algun dia la notícia que la guerra a Síria s’ha acabat. El Carles apel·la a la responsabilitat i a la sinceritat com a trets d’identitat del bon periodisme i admira especialment Mónica García Prieto per la seva sensibilitat i la seva manera d’explicar els conflictes bèl·lics. En el futur li agradaria trencar el silenci mediàtic que hi ha al voltant de certs temes. “El treball periodístic s’ha de centrar precisament en els silencis, perquè no tot el que passa és el que es publica als mitjans de comunicació.” A més, el Carles és un dels creadors d’un blog col·laboratiu que pretén donar veu al col·lectiu LGTBI.

 

 

Emma Pons Valls i Lucía Blanco Gracia comparteixen blog i fa poc van fer un voluntariat juntes en un camp de refugiats. “De la cooperació en surten millors històries”, afirmen. Totes dues consideren fonamental aportar al periodisme una mirada feminista en totes les dimensions, des de la redacció fins a les fonts. Per a l’Emma, “el periodisme pot ser, i ha de ser, una eina de transformació social. No tan sols serveix per informar, sinó que també crea opinió pública i consciència”. Un dels seus referents periodístics és Mònica Terribas, per l’habilitat que té a l’hora de fer entrevistes. La Lucía, d’altra banda, admira especialment la periodista Svetlana Aleksiévitx, perquè fa el que ella creu que ha de fer un bon periodista: quedar-se en un segon terme i donar tot el protagonisme a l’entrevistat.

 

 

A Antonio Gil Folgado sempre li havia agradat escriure, per això, quan va acabar el batxillerat, va decidir provar-ho amb el periodisme. Ja cursava la carrera quan es va adonar de com li arribava a agradar aquesta professió. “Quan veus el que és realment el periodisme, t’adones de la importància que té per a la societat.” És conscient que un bon periodista ha d’estar al dia de tot el que passa al món i, entre els seus referents, esmenta Ignacio Escolar per haver aconseguit fundar un mitjà que està intentant fer un periodisme més independent, el que ell somia de fer. A l’Antonio l’amoïna el medi ambient i, de fet, una de les notícies que li agradaria poder donar en el futur seria que s’estan fent grans progressos amb referència al canvi climàtic. De la beca n’espera que el converteixi en un periodista de debò, ni més ni menys.

 

 

A Álvaro Celorio Sáinz, la seva mare el va ensenyar a llegir amb un diari, concretament amb El Correo, de manera que es podria dir que això de ser periodista pràcticament ho duu a la sang. El motiva sobretot el periodisme polític. Per això, la destinació que somia és Washington. Un dels seus grans referents és Pepa Bueno, figura destacada del periodisme polític actual i a qui, a més, admira perquè ha aconseguit trencar aquell sostre de vidre que impedeix que les dones es puguin fer un forat en els llocs de poder. L’Álvaro veu la seva experiència a l’estranger com una oportunitat per formar-se en un entorn diferent i aprendre una altra cultura, i també d’altres formes de treballar. D’aquesta beca, a més, n’espera aprendre el màxim possible i desenvolupar-se com a periodista, ja que és una oportunitat única per ser just al lloc on es creen les notícies.

 

Text: María Arranz
Fotografia: Marta Sesé