L’extraradi barceloní pot semblar, a primera vista, una terra de ciment, autopistes enredades, avions que creuen el cel i naus industrials que ocupen illes senceres. Però just al centre de tot aquest embolic de carreteres i centres comercials, hi ha un lloc on la vida no avança a la velocitat dels cotxes, sinó a la de les carxofes. Al Parc Agrícola del Baix Llobregat fins i tot hi va haver un temps en què s’esperava una invasió de crupiers. En comptes d’ells, però, van arribar els agricultors. I ara, on hi havia d’haver màquines escurabutxaques escopint monedes hi ha camps en què neixen enciams, carabasses i melons. Una terra en què, entre sembra i sembra, també es conreen els futurs de moltes persones.

“Quan vam arribar aquí ara fa tres anys no hi havia res”, afirma Rebeca Segura, coordinadora de projectes i de cooperació internacional de la cooperativa Central Parc, una iniciativa de l’ONG Desos. I ho fa mirant a unes terres on cada mes creixen uns 10.000 kg de verdures i hortalisses ecològiques. “Es calcula que al parc hi ha unes 160 hectàrees abandonades”, continua, “i estem intentant recuperar-les amb una pràctica agrícola que respecti el medi ambient”. Però el projecte Central Parc —anomenat així perquè el Parc Agrícola del Baix Llobregat és el principal pulmó verd de l’àrea metropolitana de Barcelona— no tan sols busca donar un futur a aquestes terres, sinó també a qui les treballa.

 

 

Cada matí, Jordi Bofill, tècnic de formació agrícola, s’encarrega d’ensenyar a diversos col·lectius en risc d’exclusió social tots els trucs per treballar el camp de manera ecològica, i d’aquesta manera els dona una empenta a l’hora de trobar feina al sector i poder reinserir-se a la societat. Una visió transformadora per la qual, a més, la iniciativa ha estat premiada en l’última convocatòria dels Premis ”la Caixa” a la Innovació Social.

Entre les rengleres de tomàquets i plantes de pebrots hi passen joves sense el graduat escolar, persones més grans de 45 anys que fa molt de temps que estan aturats, refugiats i persones penades amb sentències curtes que fan treballs comunitaris com a alternativa a entrar a presó o pagar una multa. Encara que, tal com assenyala la Rebeca, “al camp no hi ha ni col·lectius ni etiquetes. No ets el jove sense estudis o el refugiat: ets qui sembra o qui rega”. A Central Parc cadascú té la seva funció dins del grup, un grup que no té res a veure amb la seva situació social i en el qual només importa treballar dia a dia (i reg a reg) amb un objectiu comú: millorar l’entorn i produir aliments que siguin bons tant per a la salut com per al medi ambient.

Perquè el que el camp ens pot ensenyar va més enllà de la freqüència de reg recomanada per a una col, una albergínia o una carxofa. “Quan les persones que venen aquí s’adonen que són capaces d’aprendre un ofici nou”, assenyala el Jordi, “es tornen a sentir útils per a la societat”. D’aquesta manera ens ho explica l’Igor, de Moldàvia, que mai no havia tocat ni una sola planta i ara que ha descobert “que es pot treballar la terra fent el bé a tot el que t’envolta”, diu que ho vol continuar fent la resta de la seva vida.

Per tal que una carxofera creixi bona i sana, cal treballar amb duresa: regar-la cada dia, anar tallant la mata, mantenir el camp en bon estat… Però, al final, sortirà: la planta traurà el cap verd i gruixut d’entre la terra, i ho haurem aconseguit. Perquè treballar amb esforç i passió sempre acaba donant els seus fruits, ja sigui una carxofa o un contracte laboral.

 

Fotografia: Román Yñán