“Dona un cop de mà a la gent gran. Fes que es diverteixin. Dona’ls esperança i confort. I, mentrestant, mira d’oblidar que res no dura per sempre. Que un dia ells seran com tu. I, sobretot, que un dia tu seràs com ells.” Ho cantussejaven els Pulp a finals dels anys 90. I no els faltava pas raó. Si, a més, tenim en compte que l’esperança de vida és cada vegada més gran a tot el planeta i que, a Europa, en l’últim segle, el nostre horitzó vital ha guanyat uns 30 anys de vida, el repte no serà que passin els anys, sinó saber reorganitzar les nostres societats i sistemes de convivència per donar un enfocament sostenible a l’envelliment.  

“La gran revolució del segle xxi”. Així de contundent es mostra Isabel Martínez, presidenta de HelpAge International España, en definir l’envelliment de la nostra societat. L’any 2050, dos mil milions de persones tindran 60 anys o més, el 80 % de les quals viurà en països d’ingressos mitjans o baixos.

Reflexionar sobre com crear un model d’envelliment sostenible i global és precisament l’objectiu de l’exposició fotogràfica Envellir a Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia, organitzada per HelpAge juntament amb l’Obra Social ”la Caixa” i la Fundació Caja Navarra. La mostra s’estarà a Civican (Pamplona) fins al 24 de març, després de passar pels EspaiCaixa de Madrid, Múrcia, Girona, Balàfia (Lleida) i Olot (Girona). En aquesta exposició, s’hi poden veure una sèrie de fotografies amb escenes de la vida quotidiana de gent gran en països com Kènia, Myanmar, Colòmbia o Nepal.

 

 

“En realitat, el primer que sorprèn de l’exposició es veure gent gran en altres països”, diu Isabel Martínez. “Tendim a creure que només les societats avançades envellim, i això no és cert.” S’envelleix arreu del món; tot i que no en les mateixes condicions. En territoris amb un llarg historial de conflictes armats —com ara el Pakistan, Afganistan o Gaza— la qualitat de vida de les persones d’edat avançada toca índexs molt baixos. I el passa mateix en països en què no hi ha una sanitat pública o amb uns ingressos que no poden garantir una pensió a la gent gran, ja que han de continuar treballant tota la vida i en condicions molt dures per poder cuidar la família, per donar menjar als nets.

Diferents… però no tant. “Realment quan veus els testimonis”, confessa la Isabel, “t’adones que la gent gran té les mateixes expectatives, necessitats i preocupacions arreu del globus.”

D’aquí que aconseguir una convenció internacional de les Nacions Unides que vetlli pels seus drets sigui un dels objectius principals de HelpAge. “Els drets internacionals i les convencions actuals no incorporen l’edat com a element de discriminació”, indica la Isabel. “I això no pot ser. En l’última etapa de la vida no podem deixar de ser ciutadans. Si el 1948 vam aconseguir la Declaració Universal dels Drets Humans, al segle xxi hem de garantir el dret a viure dignament també a partir dels 60”, sentencia. “Així podrem celebrar amb entusiasme aquest progrés de la humanitat de poder arribar a viure gairebé un segle”.