En la societat en la que vivim, ser dona ja és per si mateix un desavantatge. Però si, a més a més, tens una discapacitat, ets migrant o vius en situació de pobresa, el desavantatge és doble. Apropa Cultura va néixer l’any 2006 amb l’objectiu d’apropar la cultura a les persones en situació vulnerable. Aquest any han dedicat la seva 5ª Setmana Apropa Cultura, que té el suport de ”la Caixa”, als col·lectius de dones doblement vulnerables per a reivindicar la necessitat d’augmentar la seva presència als museus.

Segons l’Ajuntament de Barcelona, si s’unissin totes les dones i nenes de la ciutat que tenen alguna mena de discapacitat física o psíquica, podrien omplir pràcticament totes les grades del Camp Nou. D’aquestes dones en edat adulta, 1 de cada 4 ni es planteja treballar, i les que ja ho fan cobren un 18 % menys que una dona sense discapacitat. No obstant això, són gairebé invisibles per a la majoria.

La diversitat funcional pot sotmetre un ésser humà a situacions de vulnerabilitat, sigui home o dona. És així perquè la societat encara no ha après a reconèixer-los com una part d’ella mateixa. També ho és el fet de ser una persona migrant, la pobresa o haver viscut situacions de violència. Però quan qualsevol d’aquestes situacions afecta una dona, les desigualtats s’agreugen. A més, una dona pot ser víctima de la violència masclista o el tràfic de blanques, una cosa que no afecta els homes. Per això, la 5a Setmana Apropa Cultura posa aquesta vegada el focus en elles, en les dones que estan en aquesta situació de doble vulnerabilitat, i en el paper que desenvolupen els museus a l’hora d’acollir-les, acceptar-les, visibilitzar-les i representar-les.

 

Mujeres en un museo

 

Las Jornades d’Accesibilitat i Diversitat, dirigides a professionals del sector cultural, han aplegat diversos d’aquests col·lectius de dones a la Fundació Joan Miró. Aquest espai artístic ha esdevingut un fòrum on han compartit què és per a elles l’art, com pot beneficiar les seves vides i què esperen d’un museu. Ho han fet davant de gairebé un centenar de tècniques, professores, directores d’espais expositius i investigadores amb ganes de canviar les coses.

“El museu té una funció impressionant des del punt de vista social, cultural i educacional. Però les dones hi apareixen com a excepcions aïllades”, diu Marian López Fernández-Cao. Professora a la Universitat Complutense de Madrid, investigadora i feminista, és una de les ponents principals de la jornada. Ella, experta en desconstruir discursos patriarcals, explica que, des del segle XVII, existeix una veu científica, sense forma, que ens diu què és veritat i què no ho és en termes absoluts: és l’anomenat testimoni modest, un terme encunyat per la investigadora feminista Donna Haraway. No obstant això, aquesta veu és “masculina, blanca i de classe mitjana. Tot el que es desmarca de la seva visió és subjectiu i parcial”, explica la Marian.

Així, quan una nena visita un museu, moltes vegades veu un discurs en què les dones existeixen, però podrien no haver existit. Veu que tot el que té a veure amb la creació de la nostra societat és cosa d’homes. El museu destaca els objectes destinats a destruir la vida, com ara restes d’armes. No obstant això, els que la cuidaven i preservaven, com les agulles de cosir o els bols per alimentar, seran pura anècdota.“Aquesta és la prova del cotó per reconèixer un museu patriarcal”.

Encarna Lago, d’altra banda, és gerent de la Rede Museística de Lugo des de l’any 2006 i l’altre plat fort de la jornada. El seu model de gestió i de treball en xarxa ha rebut premis nacionals i internacionals, i arriba a la trobada amb un “kit d’eines per a un museu igualitari, sostenible i inclusiu, que passa per evolucionar del patriarcat al feminisme, de l’1 % al 99 %”. Explica que un museu és un servei públic, que ha de treballar en xarxa amb la societat. Recorda una anècdota que li va passar als anys 90. “Vam tenir la barra de preguntar als col·lectius amb discapacitat en què fallàvem… i resulta que no hi podien ni entrar”, diu. “I com que en teoria no hi havia diners per a solucionar-ho, una nit, en connivència amb ells i l’associació de fusters de Lugo, vam instal·lar una rampa de fusta a l’entrada del museu sense permís. És un exemple del que es pot aconseguir quan treballes en xarxa. Cal perdre la por a generar canvis”, diu.

“Les experiències de les dones són fonamentals. Cal rastrejar activitats on apareixen minimitzades”, diu la Marian. La bona notícia és que ja hem començat a caminar i ja s’han fet projectes interessantíssims, com el de Dona’m la Mar del Museu Marítim de Barcelona, que va fer visible el paper de les dones en les feines del mar. “Estem sent pioneres a Europa”, afegeix la Marian. “Estem fent passos per generar una xarxa internacional. Anem per bon camí. I volem signar un manifest conjunt amb la major part de museus llatinoamericans i espanyols que es digui “Les dones canvien els museus’”, diuen, il·lusionades.

 

Texto: Bárbara Fernández
Ilustración: Montse Galvany