Passa d’un moment a l’altre, sense que sàpigues dir exactament quan. No és quan aterres, ni quan arribes a l’hotel. Pot ser que sigui, més aviat, quan puges al cotxe o, millor, mentre circules. Ben pensat, pot ser que sigui el cotxe i no tu. Un 4×4 blanc amb una antena ben gran crida l’atenció en un paisatge de motocicletes i turmells cansats de tant caminar. O potser és quan en baixes. Els peus a terra —literalment—, cop de porta i primers contactes. Aleshores és quan te n’adones. Et miren.

Has vingut perquè t’expliquin coses. A escoltar. A entendre. A mirar. I, ara, de cop i volta, no esperaves que fossis tu l’observat. Ets a més de 5.000 quilòmetres de casa, a Gambella, una regió d’Etiòpia que ja té més refugiats que població real. Es diu ràpid. Però passa de mica en mica. Tot va començar el 93, quan es va crear el primer camp de refugiats, Pugnido 1. Ara hi viuen 67.000 persones. Després, n’han vingut d’altres. Altres camps i altres milers de refugiats. Fugen del mateix. De la guerra al Sudan del Sud. De la fam.

Allunyar-se d’un país en flames no els garanteix res. Però ho han d’intentar. Al capdavall, a uns quilòmetres de casa, en una Etiòpia que té política de portes obertes amb els refugiats, no hi ha trets i sí que hi ha refugi. El problema és que també hi ha altres coses. Perquè són moltes les necessitats i pocs, cada vegada menys, els recursos. I et miren. Et miren perquè ho han entès de seguida. Potser tu tens la clau perquè alguna cosa millori.

Això intenta el projecte MOM que des de fa dos anys duen a terme ACNUR i l’Obra Social ”la Caixa” en 10 camps de refugiats d’Etiòpia. Que alguna cosa millori. Que millorin, per exemple, els índexs de malnutrició, que afecten els nens refugiats amb més duresa i freqüència que els locals, i els amenaça la vida i el futur. El projecte dona un paper central a les mares. Són elles les que t’escruten buscant la clau, sense saber encara que són elles les que la tenen.

 

 

El 87 % de la població dels camps són dones o criatures. És una xifra confirmada per la sensació que t’envaeix quan hi ets. Estàs rodejada exclusivament de vida i de qui la fa possible, fins i tot, en les pitjors circumstàncies. Perquè sí, hi ha circumstàncies dolentes. Sovint, les dones arriben als camps amb traumes que són molt difícils d’oblidar. Per si no n’hi hagués prou havent de marxar del país, ara han d’assumir ferides noves, violències noves, viscudes durant el camí o als camps.

Per aquest motiu, el projecte MOM ha creat els grups de mares i els espais amics del nadó, sempre situats estratègicament a prop del lloc on es reparteixen els aliments. Que ningú es perdi res. En els grups de mares, poden aprendre a donar el pit i quin menjar és el més nutritiu per als fills. Els espais amics del nadó són, literalment, el que el nom indica: un espai tranquil on té lloc la màgia dels infants jugant aliens a tot, sota la mirada atenta de les mares.

En un espai amic del nadó del camp de Kule, hi conec una dona de faccions dures. Em pregunto si aquí he conegut alguna dona que no les tingui. Tal com faria amb qualsevol altra mare de qualsevol país del món, m’interesso per saber com es diu la criatura. M’ho diu en idioma nuer. I ho tradueix immediatament: “Light”. Sonava preciós, em prometo que no l’oblidaré, però no havia escoltat mai la seva llengua i mitja hora després ja no me’n queda ni rastre a la memòria. La seva mirada, en canvi, se’m queda gravada. És universal. És llum.

No sé quantes mirades com aquestes he pogut col·leccionar. Les dels nens deien “Juguem?” o “Fes-me una fotografia amb els meus amics”. Les de les mares, sovint molt joves però sempre madures, interrogaven, demanaven, trobaven a faltar. Amb l’ajuda d’un traductor, vam rebre demandes discretes: un lot solar (perquè no sigui tan perillós el camí d’anar a buscar llenya), productes d’higiene femenina, oli per cuinar. Quan tenim un moment per fer-ho, els transmetem la nostra única petició: “Continua així. Ho estàs fent molt bé”. Ho penso de veritat. Les mares són al centre de la resposta. Les mares sempre són al centre de qualsevol resposta. I ens miren.

 

Text: Andrea Pelayo
Fotografia: Luis Tato