Al fons, el sol es pon entre el mar i les palmeres de la costa de Barcelona. És difícil imaginar-se un entorn millor per entrenar-se. En una rotllana, l’entrenador, envoltat de voluntaris de ”la Caixa”, els explica l’activitat: “Avui ens ho passarem bé”. A les samarretes dels que corren a la pista d’atletisme, neden a la piscina o pedalegen sobre la bicicleta, s’hi repeteix el mateix lema: “Corro per fugir de la mandra”. 

S’hi respira esport. I moltes rialles. Dels voluntaris i d’un grupet de joves a qui la vida no els ho ha posat fàcil. I també moltes històries. Històries de superació. Superació d’adversitats de tota mena a través de l’acció i l’esport. Superacció és el nom d’un projecte únic, finalista dels Premis ”la Caixa” a la Innovació Social que reconeixen iniciatives que milloren la societat d’una manera innovadora.

Abans de dirigir sessions d’entrenament com la d’avui, Zouhair Zammouri era educador social i aficionat al triatló. I un dia va descobrir que combinant les seves dues passions no tan sols aconseguia dosis dobles de satisfacció per a ell, sinó que podia anar contagiant cada vegada a més persones a través de l’esport l’alegria de viure el moment, la calidesa dels somriures i l’abraçada entre amics, el poder de superar-se i acomplir objectius, fer somnis realitat.

Ho explica en Zouhair als voluntaris durant la xerrada prèvia a l’entrenament, i ells l’escolten amb la mirada il·luminada d’il·lusió: “El fet de triar el triatló com a entrenament no és casual. Com a la vida, a l’esport no pots ser bo en tot. Qui és bo corrent, però nedar no li surt tan bé, passarà per l’esforç o el patiment de la piscina i després gaudirà del plaer de fer el que li surt bé”.

 

 

En Zouhair ens explica que una vegada que van participar en un triatló, els xavals li van preguntar un munt de vegades si competirien amb la resta de nois. “Sí”, els va respondre. “Però sortim tots alhora?”, van insistir. “Sí, és clar. Compatirem normalment, amb tots els altres”, va concloure. Però encara hi havia una pregunta per fer: “Si la prova ens surt malament, podrem continuar anant a Superacció?”. En Zouhair va notar una punxada que li va recordar com n’és, d’important, mantenir els valors en aquest món tan competitiu.

Uns valors que a la jove Chaymae, de 20 anys, li han servit per trobar una feina de cambrera amb l’ajuda de Superacció. Li encanten les braves i l’hamburguesa vegetal del bar on treballa els caps de setmana que, a més, és al costat del poliesportiu de la Mar Bella i davant del mar, el mateix que va creuar en vaixell per sortir del centre d’immigrants de Ceuta. Va fugir-ne sola, quan encara era una adolescent, per problemes amb la família, i ara el que més li agrada és córrer.

Els jocs d’equip dibuixen els valors de cooperació i superació sobre la pista d’atletisme. Cal ser creatiu i tenir esperit d’equip perquè, per exemple, cinc persones pugin damunt d’una gran pilota de goma sense que ni un sol peu toqui a terra, o per fer una cursa de relleus parant cada vegada que s’atura una música que el vent d’una boja tarda primaveral —sol, núvols, pluja i fred en intervals caòtics— no els deixa sentir bé.

Avui ha tocat atletisme, però en Lokman li agrada més la bicicleta. Està content perquè la seva última operació d’esquena ha anat bé. Ara ja pensa en la següent, que ha de corregir l’escoliosi. Buscar hospitals millors on tractin els múltiples problemes de salut va ser el seu estímul principal per abandonar el Marroc als 15 anys. Quan es va quedar sense diners, la seva situació es va complicar però, per sort, un dia, mentre buscava per internet espais per fer esport, va trobar Superacció. “El teu estat d’ànim sempre millora quan estàs fent esport”, ens explica. Ara, està estudiant ESO i vol ser infermer o metge. “El meu primer objectiu d’estar més bé de salut es va complint. Després, sempre a millor lluitant molt, que són les paraules que defineixen millor Superacció”.

Aquestes històries les desconeixen els voluntaris en el primer entrenament amb els xavals, ja que només han tingut temps de córrer, jugar, riure i abraçar-se (i millorar gairebé sense adonar-se’n). Però l’energia i el bon rotllo que es respira a l’ambient tenen més força que mil històries explicades. Natalia Serna, educadora i companya d’en Zouhair, s’adreça als voluntaris amb la seguretat de qui ja ho ha viscut altres vegades: “Heu estat víctimes de l’efecte Superacció”.

 

Text: Germán Aranda
Fotografia: Chus Antón