La humanitat ha sofert tres grans transformacions al llarg de la història: la neolítica, quan les societats van passar de ser caçadores-recol·lectores a horticultores; la prou coneguda revolució industrial, i la revolució cientificotecnològica actual, que ens pot portar al món perfecte o al desastre total, però que en tot cas ens convertirà en una altra cosa, potser en l’home i la dona posthumans. El doctor José Félix Tezanos ens parla amb optimisme d’aquest moviment cultural, just abans de la conferència “Conseqüències del transhumanisme” que organitza l’Obra Social ”la Caixa” al Palau Macaya.

José Félix Tezanos és catedràtic de Sociologia a la UNED i director de la Fundació Sistema, on impulsa investigacions sobre el futur. Com a pensador transhumanista, creu que som en un moment de grans possibilitats, però també de grans riscos.

Com li explicaria a un nen què és el transhumanisme?
Li diria: “Mira, els éssers humans som el resultat d’una llarga evolució de les espècies. I si hem evolucionat fins ara, ho continuarem fent, però en aquest cas amb la ciència i la tecnologia”. La pregunta és si evolucionarem per bé o per mal.

Com seria evolucionar per bé?
Podríem tenir avenços en salut gairebé de ciència-ficció, com la regeneració d’òrgans. Podríem manipular l’herència genètica per ser més resistents al dolor, a les malalties, i per tenir més intel·ligència o memòria. A la feina, podríem ser més productius dedicant-hi menys temps. Generaríem molta riquesa i productes nous, i ens alliberaríem de malalties, flaqueses i necessitats.

I quina és la creu?
Desconeixem si tota aquesta enginyeria genètica comportarà més capacitat d’altruisme, empatia i intolerància o ben al contrari: ens convertirà en éssers molt intel·ligents però incapaços de controlar el nostre afany de domini i control. Alguns transhumanistes radicals diuen que hem de fer servir tot el coneixement disponible per millorar l’espècie. És aquí quan topem amb l’eugenèsia, vinculada a cultures terribles en la història… És un gran debat ètic, social i de tota mena.

 

 

Els experts diuen que no utilitzem el 70 % de la informació acumulada, que hi més científics i tecnològics que mai, i que tenim els recursos suficients. Aleshores, què està fallant?
Fallen el sistema social i les concepcions morals. En un món amb tants riscos necessitem una moral molt més exigent. S’imagina un goril·la gestionant l’ús d’un míssil nuclear? Amb una cultura de goril·la no podem gestionar coneixements potencialment destructius! D’una banda, hauríem de desenvolupar més les concepcions, les implicacions i les responsabilitats morals. I de l’altra, hauríem de tenir un sistema social més equitatiu que garantís la igualtat. Forbes publica que hi ha vuit grans fortunes que tenen tanta riquesa com la meitat de la humanitat. Com 3.600 milions de persones! I si diguessis: “Bé, això passa, però no hi ha ningú amb grans necessitats”. Tanmateix, el nombre de persones que passen gana augmenta: 820 milions, segons l’últim informe de la FAO. Aquesta situació revela el punt de crisi de civilització al qual podem arribar.

Ja que parlem de diners, hi ha qui diu que la revolució cientificotecnològica anirà a dues velocitats: la dels rics i la dels pobres.
El professor Lee M. Silver, un gran biòleg de Princeton, planteja la hipòtesi d’una nova classe social dominant a través de la genocràcia. És a dir, igual que les persones amb recursos ara procuren que els fills tinguin la millor educació, aprenguin idiomes o viatgin, en el futur podrien dir: “El llegat que vull deixar als fills és una millora genètica”.

I vostè què en pensa?
Que és una aberració, com a Un món feliç de Huxley. Els rics serien una superespècie amb més riquesa i coneixements. I encara que la llei ho prohibís, potser trobarien “paradisos genètics”. El mateix Silver pensa que és una hipòtesi aberrant. Crec que el que tindrem és un estat del benestar equitatiu. És important que a Europa, un dels espais de civilització més solidaris, doni exemple amb més solidaritat, en els impostos i els salaris, i torni a recuperar polítiques de cooperació internacional solidària com la del 0,7 %.

Hi ha un proverbi xinès que diu: “Malaurats aquells que els toqui viure temps interessants!”. Està content de viure’ls?
Sí. Viure una època de canvis obre moltes oportunitats. Jo soc un optimista. Crec que hem de practicar l’optimisme de la voluntat, treballar per aconseguir que el que és factible es faci possible. I si els avenços ens porten a la genocràcia, caldrà combatre-la. Estic convençut que la societat, si té un patró de comportament ètic i amplis marges de llibertat, aconseguirà que l’evolució cientificotecnològica ens porti al màxim benestar.

 

Entrevista: Ana Portolés